Teatre Principal.- Ricard III, la primera tragèdia de Shakespeare, ha travessat els segles augmentant exponencialment les “virtuts” del personatge que va immortalitzar el bard. Pel seu costat, la història ha anat afegint no poca informació, la qual gairebé sempre el que ha fet ha estat contradir la llegenda. Tot i això, la peça no ha perdut pes, ni discurs, ni vigència. Dissortadament, tot el contrari, i cada dia més, perquè del que es tracta en realitat no és tant de fer un retrat històric, sinó d’un acurat i precís fresc sociològic en què es reflecteix amb la mateixa crueltat del personatge el tarannà de la condició humana. I aquesta ha estat la nítida línia que ha traçat Gabriel Calderón per a aquesta història, titulada originalment Alguna cosa de Ricardo, que és la d’un actor que en el seu particular i molt transferible crepuscle veu com li arriba la gran oportunitat de la seva vida: representar el malvat shakespearià per excel·lència, amb el qual escampa tot el verí que ha anat acumulant al llarg de la seva existència, fins a dinamitar qualsevol possibilitat de redempció.
Dirigida pel mateix Calderón, traduïda per Joan Sellent i interpretada per Joan Carreras, amb el títol d’Història d’un senglar arribà al Principal i, com pertot allà on ha passat el públic, acomiada l’actor aplaudint de dret, tot i que les darreres paraules del protagonista són “el meu regne per un espectador intel·ligent”. No són les úniques víctimes del transsumpte, que com el seu model no deixa ningú amb el cap sobre l’espatla. Història d’un senglar, referència heràldica del protagonista, és una reflexió, un soliloqui, una dissecció, una autòpsia al món del teatre, que és metàfora de la humanitat des que el món és món. No és metateatre. És molt més. És la humanitat vista des del prisma de l’actor, contra tot i contra tots, en què ell mateix és el seu principal enemic, com el seu dia ho va ser de Gloucester, com ho és cada dia de cadascú de nosaltres. El prosceni convertit en mirall, impecable, implacable, en què també es dibuixa el paper de les dones, vídues del mateix botxí, com la reina Margaret, o Lady Ana, o la Duquessa de York, la mare del sanguinari assassí dels seus fills i per tant germans del personatge. Tampoc no és un monòleg. És molt més. Són mitja dotzena de personatges amb els quals Carreras fa una autèntica i estratosfèrica classe magistral, dins un escenari dissenyat per Laura Clos, no sense l’ajuda de la il·luminació de Ganecha Gil i l’espai sonor creat per Ramón Ciercoles, que ho contextualitza tot. I tot rutlla a la perfecció, a partir d’un text que sembla una metralladora de la qual no se salven ni directors ni actors, ni crítics, “miops”, ni tan sols l’espectador, perquè com diu el protagonista, que fa molt difícil distingir-lo del personatge, “És una guerra contra l’estupidesa humana”. No hi ha pietat per a un món sense misericòrdia.
Son Marroig/Sineu.- Després de la seva actuació a Son Marroig, el violinista Gilles Apap, acompanyat per Alfredo Oyagüez al piano, va ser el protagonista oficial del segon concert del Festival Internacional de Música Clàssica de Sineu. El primer cop d’ull al programa deixava clar que la vetllada duia el segell de versàtil des de la primera fins a la darrera composició. Mozart, Gershwin, Bartok i Brahms plegats no fan gens senzill trobar un lligam a la selecció de peces amb les quals havíem de fruir les excel·lències de Gilles Apap i companyia. La companyia per a l’ocasió no era tan sols d’acompanyament. Pel que fa al piano d’Oyagüez, sens dubte. La primera prova, amb Mozart i la seva Sonata per a violí i piano núm. 17 en Do major K. 296. Una obra de maduresa farcida de contrastos sensacionals, gairebé genials, entre els dos instruments, que no tinc molt clar que no s’hagi de dir “per a piano i violí” en lloc de l’inrevés, amb una coda fascinant al segon moviment plena de gràcia, misteri i bellesa, per posar tan sols un exemple de la seva importància. Pel que fa al tercer moviment, el que es fa palès és el sentit de l’humor del compositor, que amb aquesta partitura mostrava un cop més la seva capacitat per innovar més enllà del que els seus coetanis podien imaginar.
El segon convidat va ser el nord-americà George Gershwin i els Tres preludis, amb el piano de bell nou com a gran protagonista, sense restar mèrits a Gilles Apap, el qual també feia les delícies del fervorós respectable no tan sols amb el seu instrument, sinó també amb la manera tan peculiar de fer-lo sonar. El primer preludi s’inicia amb un so del piano brillant, contundent, un blues que tot seguit rep la còmplice resposta del violí i ambdós caminen cap al jazz més Gershwin, mentre que el segon exhibeix una cal·ligrafia més melancòlica, amb un petit tast més esplendorós per part del piano, per a tornar a un final més tranquil i asosegat. El tercer el podem resumir en un viu i melodiós diàleg entre els dos instruments, per a finalitzar amb un lliscament del violí que sembla arribar a un dels gratacels novaiorquesos, tintats de “blau”.u
