Òpera

Un Verdi en estat pur es passeja per la Rambla barcelonina

Arriba al Liceu el muntatge pòstum de Graham Vick d’'Un ballo in maschera'

'Un ballo in maschera'

  • Direcció d'escena: Jacopo Spirei (a partir del projecte de Graham Vick)

  • Direcció musical: Riccardo Frizza.

  • Amb Freddie De Tommaso, Anna Pirozzi, Artur Ruciński, Sara Blanch, Daniela Barcellona, David Oller, Valeriano Lanchas, Luis López Navarro, Nauzet Valeron i Carlos Cremades.

Al llarg de la seva vida artística i des de la seva quarta òpera (I lombardi), Verdi va haver de lluitar perquè la censura li permetés estrenar les seves obres tal com les havia concebudes. I Un ballo in maschera ocupa un dubtós lloc d’honor en aquell altre ball de bastons amb els senyors censors, en aquest cas de Nàpols, ciutat que va ser substituïda per Roma a l’hora d’estrenar una obra mestra com la que ens ocupa i que pertany a l'últim període de creació del músic italià.

Cargando
No hay anuncios

Ara ha tornat al Liceu amb un espectacle procedent del Teatro Reggio de Parma i que va ser l'últim projecte de Graham Vick, que va morir abans de materialitzar-lo. El seu assistent Jacopo Spirei ha estat el responsable de posar-lo dempeus, amb escenografia i vestuari de Richard Hudson, coreografia de Virginia Spallarossa i il·luminació de Giuseppe di Iorio. A grans trets, es pot dir que el muntatge no aporta res a l’essència del drama musical verdià i que beu de solucions ja vistes en diversos espectacles (i no precisament de Vick). Hi ha massa contrast, d’altra banda, amb una pretesa modernitat i amb recursos poc afortunats com el moviment escènic dels personatges principals i la construcció dels personatges (inexistent) o directament risibles com el final del segon acte, amb Amelia embolicant-se amb la cortina per no ser reconeguda per Renato.

Davant del fossat del Liceu, tot un especialista en aquest repertori com Riccardo Frizza va defensar amb excel·lents arguments una partitura que pivota entre la lleugeresa manierista d’un segle XVIII magistralment evocat per la paleta verdiana i la densitat de la tragèdia. De menys a més, Frizza va realitzar una lectura magistral de l’obra, amb excel·lent rendiment de l’orquestra.

Cargando
No hay anuncios

Va haver-hi alguns desajustos de concertació amb el cor, cosa que es deu sens dubte a la disposició de la massa coral, enfilada en un amfiteatre que queda molt amunt i amb cantants als extrems laterals. Però en general la prestació dels coristes va ser prou satisfactòria.

Cargando
No hay anuncios

Repartiment encertat

El Liceu l’ha encertada de ple amb el primer repartiment (a falta de veure el segon). Veus de primer ordre, estilísticament ajustades a les exigències de Verdi. Freddie de Tommaso és un tenor de projecció contundent i, tot i que el registre central no sempre és prou estable, l’agut i el sobreagut són de gran volada i amb un estil que fa pensar en la gran generació de tenors italians de fa seixanta anys. Extraordinària Amelia la d’Anna Pirozzi, amb un Morrò ma prima in grazia d’antologia i amb gran desplegament de recursos expressius. Artur Ruciński és un baríton de projecció curta i escassa robustesa tímbrica, però fraseja amb l’elegància i el bon gust que escauen al baríton-Verdi, cosa que va fer del seu Renato una altra de les alegries de la nit.

Cargando
No hay anuncios

A hores d'ara, cantar les excel·lències de Sara Blanch resulta redundant, per la qual cosa saludem amb una barretada el seu sensacional Oscar, tant per la prestació vocal com per l’escènica. I Daniela Barcellona, que ja no està en el seu millor moment, va defensar amb bons arguments acontraltats la part d’Ulrica, al costat de bons secundaris: Valeriano Lanchas (Samuel) i Luis López Navarro (Tom), entre d’altres.