Truyol i companyia

PalmaLlogatera és la darrera cucavela teatral de la calòrica Júlia Truyol. Ella sempre tria bé, des de la companyia amb la qual s’han convertit en referent canònic fins a d’altres. El seu llistó és molt amunt i en aquesta ocasió, de bell nou, l’ha tornat a franquejar amb aquesta naturalitat interpretativa que és marca de la casa. Tot i això, Llogatera és un repte amb alguns tirabuixons afegits, en el qual es necessiten molts elements a l’entorn de la història perquè el projecte arribi a bon port. En primer lloc, un bon text, a partir d’una situació a l’ordre del dia, com és el fet que un llogater faci fora la inquilina fruit de la desmesura, per dir-ho d’alguna manera, en la qual vivim i a la qual fins i tot ens hem acostumat com si res, encongint les espatlles i un què hi farem. Posar aquesta quotidiana circumstància a sobre d’un escenari té el risc de convertir-la en una peça costumista. No és el cas. Per una altra banda, un monòleg necessita molts al·licients per no endormiscar el respectable, que obliga la protagonista a fer tota una sèrie de salts mortals que tan sols es poden superar amb tot un assortiment de registres a un ritme, si no frenètic, amb moltes revolucions, canviant el to, anant des de la desesperació fins al conformisme, des de l’humor fins a la tragèdia, sense que la protagonista perdi el seu tarannà.

Truyol ho fa, va d’una banda a l’altra en una fracció de segon sense afectació amb una senzillesa i desimboltura que fa molt creïble el personatge, tant que no és difícil pensar que està contant la seva història. O per ventura hauríem de dir els personatges en els quals es va transformant al llarg d’aquesta hora i escaig d’un espectacle molt acurat. Ja no tan sols el text, també el ritme, precís i sense cap daltabaix, dirigit per Rubén de Eguía. L’espai sonor, eficaç i sensa màcula, que signa Guillem Rodríguez, aquest element que sempre sembla inexistent i sempre resulta tan important. Impecable també la il·luminació de Mireia Sintes. Tot plegat, un espectacle tan marmori com rodó, al servei d’una actriu sense impossibles i un tema tan reiterat com mancat de solucions per resoldre una entelèquia tan laberíntica i de la qual tothom parla. Però, i si el problema no fos tan sols l’habitatge. I si el problema i la solució fossin els sous?