Pep Llambías: “Quan trec una rosa del cossiol per dibuixar-la, de vegades crec que la sent gisclar”
Artista
PalmaLa rosa que l’artista Pep Llambias (Alaró, 1954) ha fet per a l’ARA Balears i que serà a totes les paradetes de Sant Jordi a Palma no és, ni molt manco, la primera que fa. L’espina d’una rosa, de fet, va ser una de les grans protagonistes de l’exposició amb què va omplir la Llotja de Palma ara fa 20 anys. “M’atreu molt la dualitat que simbolitza”, reconeix, i afirma que en té de sembrades al corral de ca seva.
Heu fet una rosa molt realista, molt delicada, i amb espines.
— El que més em crida l’atenció de les roses és aquesta dualitat que tenen. Com combinen fragilitat i bellesa amb l’espina i tots els dobles sentits que això genera. I això que a mi, que som asmàtic, fins i tot em pot arribar a molestar l’olor de la rosa, però, tot i així, l’ensum. És una flor que s’ha emprat molt, des d’un punt de vista romàntic i sentimental, i que hi és present quan neixes, quan mors i quan vols fer un regal. Però a mi quan més m’agrada és quan es panseix.
Per què?
— A la darrera exposició que vaig fer al Col·legi d’Arquitectes hi havia una peça que es deia L’espera, que consistia en 50 roses, una devora l’altra, que s’anaven pansint, com si esperassin qualque cosa. I no parl d’amor romàntic, parl de la fi del món, de les esperes que no saps on et duran. Ara que ho pens, és cert que la rosa és un element que hi sol ser, que vaig posant, també recentment.
Un altre element que sol ser present en la vostra obra és la paraula. A la rosa de l’ARABalears hi heu escrit “l’espera és la rosa de paper”.
— És una frase que vaig llegir fa molts anys, no record on, però que sempre m’ha cridat l’atenció i que té a veure amb això que dèiem. Jo dic que faig dibuixos de pensar, cosa que vol dir que per arribar a entendre què dic amb cada element l’he d’arribar a conèixer, l’he de desfer. Com si fos un cirurgià, que per conèixer el cos humà el toca, l’obre i l’opera. Idò jo, ben igual, he d’anar fent aquestes fases per arribar a destriar què vull dir d’una forma concreta, concisa. Dic allò que veus, res més.
Amb la rosa és difícil no dir tot el que ja s’ha dit fins ara, no és cert? És una flor carregada de significats que venen de molt enrere.
— De molt, molt enrere! Però a mi, sobretot, m’agrada la bellesa de la rosa al roser. Jo en tenc al corral de ca nostra i quan en trec una del cossiol, per dibuixar-la o retratar-la, de vegades crec que la sent gisclar, perquè li sap greu que l’arrabassi. Potser d’això ve la defensa que tenen amb les pues, no? Me’n vaig clavar una, d’espina, per a la portada del catàleg que férem de l’exposició de la Llotja de l’any 2006. Estava tot meticulosament calculat, per veure aquella gota de sang que cau del dit. Provoca rebuig i alhora parla de fragilitat, i tot això genera bellesa. Sempre amb aquesta dualitat.
Aquesta rosa és la vostra contribució d’enguany a Sant Jordi, una festa molt arrelada a Palma, una ciutat amb què teniu vincles molt forts: no només sou l’autor de la famosa escultura amb el nom de la ciutat que hi ha al passeig Sagrera, sinó que també heu estat el pregoner de la festa de l’Estendard.
— Va ser tota una sorpresa, això del pregó, en vaig quedar molt content, la veritat. Hi vaig voler fer un repàs de tot allò que m’ha donat Palma, que un ja té una edat que permet fer aquest tipus de repassos. [Riu]
I què us ha donat Palma?
— A més d’amistats i racons emblemàtics, diria que m’ha enriquit molt des del punt de vista cultural. Jo vivia a Alaró i de jove vaig anar a Palma, on vaig créixer en molts sentits, també culturalment. Em va donar uns ulls nous. Vaig conèixer galeries, artistes, museus, gastronomia… He après molt gràcies a Palma.
Què se sent de saber que una peça vostra és un dels elements més fotografiats de la ciutat?
— Quan m’ho diuen sent alegria i goig, però si no, no hi pens. Sé que s’ha convertit, sense voler-ho, en una peça emblemàtica, i estic molt content que sigui així, perquè, a més, la paraula ‘palma’ té altres connotacions a més del nom de la ciutat. Llavors vaig pensar en les palmeres i Palma, però ara, per exemple, també pens en el seu vincle amb l’ànima. Però ja et dic, no en som gaire conscient. Quan pas per allà veig que sempre hi ha algú que s’hi fa una foto, i n’estic encantat. Ara, potser és hora de repintar-la, que s’ha descolorit un poc.