Les trampes de l’Administració
Ho escrivia en aquest mateix espai dissabte passat: el monòlit feixista de la Feixina no s’esbucarà per ara i potser no es podrà tomar en tota aquesta legislatura. Potser no es tomarà mai. Començà aquesta setmana i el servei jurídic de Patrimoni del Consell de Mallorca obrí mesures cautelars pel recurs interposat per l’Associació de Veïns de Santa Catalina contra la decisió de Patrimoni de no protegir-lo. Hi ha tres mesos màxim per resoldre-ho, però els qui estimau per damunt de totes les coses aquesta construcció inaugurada per Franco, no cal que hi passeu gaire pena, perquè és més que probable que hi hagi més entrebancs jurídics, que el monòlit continuï dret i recordant que la guerra va deixar vencedors i vençuts, i que els vencedors continuen amb els instruments del poder a les seves mans.
Miquel Perelló, regidor de Cultura i Patrimoni Històric de Cort, apuntà directe al cap de serveis jurídics de Patrimoni del Consell, Miquel Barceló, perquè la premsa li demanàs per què, mentre tothom havia estat informat el mes de desembre de la decisió de la ponència de Patrimoni de no protegir el monòlit, els veïns de Santa Catalina recullen la notificació el mes d’abril i allarguen per ells el termini per poder recórrer.
Són les trampes de l’Administració, que d’un temps ençà té els polítics agafats pel coll, per no esmentar una altra part que també ofega, i ofega fort. En el cas que ens ocupa, Patrimoni està en mans, jurídicament parlant, de Miquel Barceló, militant del PP, secretari general tècnic de Vicepresidència de Cultura i Patrimoni la legislatura passada amb Joan Rotger, i artífex com a polític de les denúncies contra Joana Lluïsa Mascaró (antecessora de Rotger), per uns fets fins ara mai no provats.
Amb l’expedient del monòlit de la Feixina a les mans, el popular Miquel Barceló es converteix en la peça necessària que, si cal, pot provocar errades formals i així fer dilació de l’expedient. Si és per ell, el monòlit no s’esbucarà. El pitjor és que els responsables polítics saben que dormen amb l’enemic (d’aquest projecte, s’entén) i saben també que, tal com ha evolucionat l’exercici de la gestió pública, no hi tenen res a fer. Malament quan els polítics podien campar com volguessin, però també malament quan els que ho poden fer són els funcionaris (segons quins, en ambdós casos, s’ha d’entendre).
Per cert, que els que s’aferren a un suposat informe de l’ICOMOS per protegir una construcció que no té valor artístic i que només el té des del punt de la memòria històrica, per fer justícia de la qual existeix una llei, han de saber que aquest informe no està ni signat; vull dir que si ens posam a cercar no sabrem ni d’on ha sortit. Paper banyat. Una altra de les trampes possibles.
El consens al voltant de la FPEA
He fet part del grup de treball per definir les línies estratègiques que ha de seguir la Fundació Palma Espais d’Art. Ho dic abans perquè a ningú li’n quedi dubte quan afirmi que s’hi ha treballat amb rigor i sobretot amb il·lusió per canviar el funcionament no només del Casal Solleric, Ses Voltes i el Casal Balaguer, sinó també de les polítiques municipals en materia artística. Però així mateix ho dic per qui pugui dubtar que, per fer-ne part, no faré públics els dubtes que em deixa la viabilitat de moltes de les accions acordades entre les associacions artístiques representades i la Regidoria de Cultura de Cort.
Tots estam d’acord que en matèria artística Palma ha de fer molt més que una programació per a cadascun d’aquests centres. El fet que, de moment, no es puguin canviar els estatuts de la FPEA, concebuts a l’antiga, fa inviable alguns dels canvis més necessaris. Per aquestes trampes i traves de l’Administració, els estatuts regeixen i els serveis jurídics s’hi aferren. Així que els gols, com en el cas del monòlit, et poden entrar per tots els costats. Qui opti a la direcció gerència de la FPEA (els actuals estatuts no permeten una direcció artística i una gerència separades) tindrà damunt la taula les línies d’actuació, però per sobre d’aquestes manen els estatuts i el patronat, que tot i incrementar la presència de professionals, una altra vegada les normes no permeten que els experts hi tinguin més pes, ni tan sols el mateix, que els polítics.
Entre les qüestions que més em preocupen: d’una banda, que Cort aposti per la cultura, cosa que es demostrarà als propers pressuposts; de l’altra, queper molta comissió assessora i línies pactades, el canvi sigui quasi imperceptible. Només els que tenim una certa edat recordam un sonat Pacte Cultural que quedà en una foto i res pus. No serà així ara, però no hauria de fer-s’hi prop.