Totes les dones de Cindy Sherman ens miren des de Maó

PalmaLa primera obra que veuen els visitants de l’exposició Cindy Sherman. The Women, que acull la galeria Hauser & Wirth Menorca –des d’aquest dilluns, 23 de juny, fins al pròxim mes d’octubre–, podria ser una actualització del cèlebre quadre Caminant sobre el mar de boira, de Caspar David Friedrich. En un sol instant, amb una sola obra de la fotògrafa Cindy Sherman (Nova Jersey, 1954) és possible viatjar de les passions i inquietuds de principis de segle XIX a la seva lectura en clau contemporània. L’art ja no ens parla de cercar-li un sentit a l’existència ni ens guia cap a l’imperi de les emocions. Ara ens força a reflexionar sobre la identitat i les seves representacions.

Al fons d’aquestes dues obres, de Friedrich i de Sherman, es veu un paisatge rocós, inquietant, desconegut –en el cas de la nord-americana, tot i ser una fotografia, apareix també com si hagués estat pintada, fent visibles els traços d’un suposat pinzell. I, a la part central d’ambdues, destaca una figura: al quadre de l’alemany era un home que vèiem d’esquena, en actitud contemplativa, i a qui intuíem perdut en un grapat de reflexions. La protagonista de la fotografia signada per Sherman, en canvi, és una dona –invariablement, ella mateixa– que mira fixament als ulls de l’espectador, amb una actitud entre desafiant i còmplice, vestida amb una bata coberta de plomes –creació de Coco Chanel– i amb els peus delicadament col·locats sobre les roques. “Saps realment per què em mires?”, sembla demanar l’artista, que més que capficada en les seves cavil·lacions sembla disposada, i decidida, a provocar-ne. Què cercam quan miram una dona? Què ens amaga? I, sobretot, què ens mostra?

És precisament aquesta darrera pregunta la que batega de fons a l’exposició, la primera de la prestigiosa fotògrafa nord-americana a l’estat espanyol en gairebé 20 anys –la darrera va ser l’any 1996 al museu Reina Sofia de Madrid. En aquest cas, es tracta d’una retrospectiva que inclou alguns dels treballs primerencs de l’artista –com una selecció d’una de les seves sèries més conegudes, Untitled Film Stills, feta a finals dels anys 70– i també d’altres més recents, com les que conformen Ominous Landscapes, la sèrie realitzada l’any 2010 amb què s’obre la mostra que acull la galeria ubicada a l’illa del Rei, a Maó.

Entre la complaença i la revolta

Si bé el recorregut mostra una selecció d’obra molt diversa –hi ha espai tant per a peces de grans dimensions com per a algunes de reduïdes, i també per al blanc i negre i el color–, en totes elles s’hi aprecien trets en comú. La protagonista és sempre una dona o, millor dit, dones molt diferents, que sempre és la mateixa Sherman que les interpreta, i totes evoquen un grapat d’idees associades a la feminitat. “Al llarg de tota la història de l’art, l’home mirava i la dona era mirada”, explica Tanya Barson, comissària de l’exposició, en conversa amb l’ARA Balears, “i és cert que en un determinat moment comença a interessar també la mirada de la dona. Però el que fa Sherman és acostar-se a una part d’aquesta mirada que havia estat molt poc explorada: com les dones miren les dones i com reben aquesta mirada, la que prové d’altres dones. Al cap i a la fi, la identitat femenina també s’ha construït, i es construeix encara ara, a través de la mirada femenina”.

En aquest sentit, els autoretrats que formen part de Cindy Sherman. The Women s’ubiquen entre l’elegància i la incomoditat, entre la coherència i el dubte, entre la complaença i la revolta. “És difícil descriure allò que provoca aquest sentiment d’estranyesa que travessa tota la seva obra”, afegeix Barson, “perquè és com si aquestes imatges parlassin de vanitat i de germanor alhora, com si captassin inquietud i també misericòrdia. De fet, algunes d’elles es refereixen de manera explícita a les diferents identitats que conviuen dins cadascuna de nosaltres amb la superposició de figures. La construcció d’un mateix és un procés complex i variable, i d’això també en queda constància en aquestes fotografies”.

Un altre dels fils conductors de l’obra de l’estatunidenca que es fa a l’exposició i, per tant, a la mirada de la seva obra, és la teatralitat: maquillatges excessius i vestuaris barrocs se superposen a paisatges bucòlics per generar realitats alternatives. “Alguns d’aquests fons són d’illes com Islàndia i Capri, i ens semblava especialment adient exposar-los a una galeria que es troba en una illa dins una altra illa, perquè pensam que el context també és important”, explica la comissària. “I tot i ser paisatges reals, l’artista els ha retocat per atorgar-los un aspecte pictòric que aporta una nova dimensió a l’obra. Ella aprofita totes les possibilitats que li ofereix avui la fotografia sense fer-ne un ús evident o superficial. La tecnologia és una eina més al seu treball”, assegura Barson. També ho són la seva formació pictòrica –Sherman començà els estudis en pintura, però ben aviat es passà a la fotografia–, l’exposició del mateix dispositiu fotogràfic –especialment en les obres primerenques, on elements com els focus i els endolls són visibles– i les referències cinematogràfiques, que l’artista explora des de múltiples perspectives.

De ‘Sunset Boulevard’ a Marilyn

Una part important de les obres que Sherman va realitzar al llarg de la dècada del 2010, de fet, remet a les representacions del cinema clàssic de Hollywood, dels anys 20 del segle passat. S’hi recreen tota una sèrie de codis vinculats llavors a la representació femenina –les ones als cabells, les celles perfilades i els llavis ben vermells, en forma de cor, a més del cigar a la mà– que l’artista reinterpreta ubicant-se sobre fons difosos i actuals i forçant l’artificialitat de la composició. Aquestes fotos parlen de com ens relacionam amb els estereotips del passat i com la seva vigència afecta encara ara la creació de la identitat femenina. “N’hi ha que semblen directament extretes de Cabaret i d’altres que connecten amb la protagonista de Sunset Boulevard”, assenyala Tanya Barson i continua oferint una llarga llista de vincles de l’obra de Sherman amb el setè art, que va des de les actrius del neorealisme italià fins a Marilyn Monroe. Totes elles connecten amb el que potser és el darrer gran interrogant que sobrevola la mostra de Cindy Sherman a Menorca: en parlar d’identitat, és possible distingir entre realitat i ficció? És la feminitat un paper que les dones han sentit, històricament, que havien d’interpretar?