Fent el cim beethovenià

Quan el 2021 Riccardo Muti va dirigir per primera vegada en la seva dilatada carrera la Missa solemnis de Beethoven, va confessar haver estudiat la partitura des de principis de 1970 i que mai fins fa quatre anys va atrevir-se a dirigir el que per al director napolità és la Capella Sixtina de la música. També va definir-la com un Everest que havia trigat cinquanta anys a coronar. I és que fer el cim d’aquesta peça majúscula és arribar a un punt de no retorn del repertori simfonicocoral del nostre substrat cultural.

Ara, i amb direcció musical de Thomas Hengelbrock, l’Orquestra i el Cor Balthasar Neumann ha ofert una vibrant interpretació de la peça més extraordinària del catàleg sacre de Beethoven (juntament amb la Missa en do major i l’oratori Crist a la muntanya de les oliveres). Vibrant i prou, tot sigui dit, perquè la profunditat del concepte beethovenià no sempre va fer acte de presència.

Juntament amb la Novena simfonia (amb la qual va compartir estrena parcial), la Solemnis és una peça sobre la fe, no tant en Déu com en la humanitat, tot i el text i la base catòlics de la peça. Dialèctica difícil, doncs, que demana un exercici d’aprofundiment, d’anar a fons no tant amb els textos (els de l’ordinari de la missa catòlica) sinó amb el tractament que en fa Beethoven: les repeticions de determinades paraules (com la conjunció "et" al Credo o els reiterats "pacem" del conclusiu Agnus Dei). I això és el que es va trobar a faltar, tot i l’enèrgica direcció de Hengelbrock, de gest clar i precís. I davant d’una formació orquestral i coral que ja ha demostrat en altres repertoris —especialment el barroc— que és extraordinària. Però el romanticisme en general, Beethoven en particular i específicament la Missa solemnis demanen una ascensió al cim amb molta més cura d’on es trepitja.

A més, i a una orquestra solvent i un cor a prova de bomba —les tessitures de sopranos i tenors són d’una inclemència notòria— s’hi han d’afegir quatre solistes amb el mateix nivell d’excel·lència. Al Palau de la Música, vam tenir molta sort amb la soprano Regula Mühlemann i amb la mezzosoprano Eva Zaïcik. Però el tenor Julian Prégardien va fer més d’un salt en fals i al baix Gabriel Rollinson el vam començar a sentir a l’Agnus Dei, quan ja estava tot el peix venut. Bon intent de fer un cim que no es va acabar de coronar. És d’esperar que els membres de l’Orfeó Català en prenguin nota quan cantin aquesta magna obra, l’any que ve, a Los Angeles i a les ordres de Gustavo Dudamel. Se’ls gira feina.