Literatura
Cultura29/05/2023

La terra literària, per a qui la treballa

Vanesa Freixa fa un al·legat de la vida rural a 'Ruralisme', una realitat molt retratada l'última dècada a les novel·les, sobretot per dones

Barcelona"Arriba un moment en què has de decidir quins animals et quedes i quins sacrifiques per alimentar-te". Aquesta és potser la part més dura de la vida de l'escriptora, activista i exdirectora de l’escola de pastors Vanesa Freixa, que es defineix com una rural domesticada. Viu en una borda, tradicionalment un terreny agrícola amb una cabana on es guardaven la palla i les eines de conreu, al Pallars Sobirà. És allà on ha escrit Ruralisme (Ara Llibres), un assaig sobre la seva manera d’entendre la ruralitat com un element disruptiu i "un espai més buit, més net, menys domesticat, més serè –diu el llibre– on podem intuir millor què és el que ens convé, què és el que ens cal per garantir-nos la vida". Un lloc de benestar que sovint no es troba tampoc als pobles, conquerits per valors de la urbanitat com la productivitat extrema.

"Treballem per pagar una sèrie de serveis que no podem fer perquè no tenim el temps perquè estem treballant, com acompanyar els nostres fills. No sabem proveir-nos de coses bàsiques com l’alimentació. Som 100% dependents i això ens fa una societat fràgil", afirma Freixa, que vaticina un futur amb modificacions on la cultura serà fonamental, la tecnologia tindrà un pes relatiu i la pagesia –que representa un 1% de la població– haurà d’augmentar molt. "És inevitable perquè hi haurà menys combustibles", assegura.

Freixa defensa el paisatge idíl·lic que l’envolta i que considera utilitzat políticament sense tenir en compte la població amb projectes com els Jocs Olímpics d’Hivern o la reintroducció de l’ós bru al Pirineu. L’autoestima de la gent que l’habita ha estat masegada per moviments polítics i econòmics que es reflecteixen en un llenguatge estigmatitzador –"pagesots, retrògrads, bàrbars, ignorants"–, afegeix.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat això, i tot i la despoblació i els reptes que plantegen problemes com la falta d’abastiment d’aigua, la vida rural viu un auge i la població ha pujat lleugerament des del 2017. En quatre anys, fins al 2021, l’última dada recollida per l’Observatori de la Vida Rural, ha augmentat en uns 15.000 habitants.

Com a reflex d'aquesta realitat, la ruralitat també pren força en la ficció. Ho ha fet al cinema, amb Alcarràs de Carla Simó i Suro de Mikel Gurrea; i també als llibres, sobretot de la mà d’escriptores com Maria Barbal, Mercè Ibarz, Marta Rojals i Irene Solà. "Les dones ara escriuen més. Potser també ho fan des de l’empatia que fa adquirir el coneixement perquè has escoltat molt", diu Freixa, que considera que ara se'n parla més "des dels marges, des del reconeixement a les arrels i des de la mirada que és habitable", tot i que "sempre s'ha parlat del món rural".

Cargando
No hay anuncios

Una tradició que ve de lluny

La literatura sobre ruralitats té una llarga tradició a casa nostra: des de Narcís Oller amb L’Escanyapobres a la Mila i els Drames rurals de Caterina Albert, passant per Jesús Moncada i el seu retrat de la desaparició de Mequinensa: "Gent forastera, arribada de tot arreu, construïa una presa per tallar el riu; volien dominar-lo, lligar-lo per fer electricitat, i l’aigua de l’embassament havia de colgar el poble i l’enterraria per sempre més" (Històries de la mà esquerra, publicat per Edicions 62). Però com es retrata actualment aquesta realitat a les novel·les?

L’Èlia de Primavera, estiu, etcètera (La Magrana) muntada d'incògnit sobre el tractor i tapada fins al cap amb roba de batalla per anar al tros a les set del matí ja forma part del nostre imaginari gràcies a Marta Rojals, que va dibuixar les vicissituds d'un poble de la Ribera d’Ebre: "Un poble es desidealitza sol per poc que hi visquis. És una condensació en miniatura dels vicis i defectes de les grans societats". La realitat del seu poble, la Palma d’Ebre, on troba arrelament, és comuna en altres comarques, però amb l’especulació energètica, la degradació absoluta del sistema ferroviari i el dèficit en l’atenció sanitària de proximitat considera que si l’escrivís ara "el retrat seria encara més dur".

Reconèixer les arrels

"Les anades al pantà de Sant Antoni" o "les petites valls al voltant de la Noguera Pallaresa, com un vano", són els paisatges que primer venen al cap a Maria Barbal. És també al Pallars, però al Jussà, on tenen lloc part de les novel·les de l’escriptora nascuda a Tremp, Creu de Sant Jordi i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Des de la mítica Pedra de tartera fins a la seva última novel·la, Al llac (Edicions 62), hi trobem els records d’infància i la transformació de la zona, tot i que Barbal només tenia la intenció de retratar la gent que hi viu amb versemblança arran de la seva experiència familiar. I també recuperar la genealogia de dones pallareses, "dones que en una situació econòmica molt precària són capaces de tirar endavant tota una família encara que sembli impossible, amb poques eines".

Cargando
No hay anuncios

A Camins de quietud va entomar una recerca de la memòria dels pobles abandonats del Pirineu i també ho explica a Càmfora: "Veure un poble abandonat és una experiència colpidora. Et dispara el pensament sobre el passat, sobre la història, la desprotecció de molts ciutadans, les dificultats, el que haurà comportat per a ells deixar un món que era la seva vida i anar-se’n a un altre tan diferent, on els referents no són muntanyes ni rius sinó que són el pur ciment".

Un micromon per inspirar-se

Un poble és "un observatori privilegiat", un "micromon social" que parla "de les transformacions d’arreu", diu l’escriptora Mercè Ibarz, que ha compilat la crònica La terra retirada –amb un caràcter pioner pel que fa a la primera persona, el present rural i la mirada al paisatge–, la novel·la La palmera de blat i la memòria Labor inacabada a Tríptic de la terra (Anagrama). I és que "les coses del món contemporani passen ara a un poble i després passen a la ciutat", com ha passat amb l’arribada dels migrants o amb la destrucció del paisatge, afirma. Així, la seva escriptura trenca amb la dicotomia camp-ciutat perquè els reptes no difereixen tant i "el desgavell és el mateix".

Cargando
No hay anuncios

Ibarz es va llançar a la narrativa moguda per explicar els canvis "abismals" que s’havien produït al seu poble, Saidí, al Baix Cinca, amb l’arribada de l’agricultura industrial els anys 60. I és aquí on troba més inspiració per escriure. De fet, com els seus personatges, no ha deixat mai d’anar al poble, que és per a ella "gairebé un santuari": "Dic sovint que a Saidí tinc les meves propietats, la casa i la font del meu esperit, de la meva imaginació".

4 llibres de no-ficció per reconnectar amb el món rural

'L'altre món rural' (Tigre de Paper)

Un recull de textos que plantegen els reptes del món rural amb una visió esperançadora

Cargando
No hay anuncios
'Terra de dones. Pageses de Catalunya' (Fonoll)

La periodista Laura Saula entrevista vuit dones pageses d'arreu del territori

'Trenes d'herba dolça' (Cossetània)

La biòloga Robin Wall Kimmerer uneix ciència i saviesa indígena i genealogia en un elogi de les plantes i els animals

'Dones de la muntanya' (Pol·len)

El recorregut pel Pirineu de l'activista i científica Federica Ravera, il·lustrat per Martina Manyà