La pel·lícula de ‘pirates’ de Sergi López que ha commocionat el Festival de Canes

Enviat especial a CanesQuan acabi el Festival de Canes i els periodistes acreditats fem un llistat mental de les escenes vistes, les que no ens podrem treure del cap, segurament no faltarà en cap llista la que trenca per la meitat Sirât, la pel·lícula del cineasta gallec Oliver Laxe –amb producció i bona part de l’equip català i el segell de la productora de Pedro Almodóvar, El Deseo– que s’ha presentat aquest dijous a la competició oficial i que, per tant, lluitarà per la Palma d’Or. Sirât és la història d’un pare (Sergi López) que busca amb el fill petit el rastre de la filla gran, desapareguda des de fa mesos. La pista que segueixen els porta a una rave que se celebra al desert marroquí i, amb un grapat de participants habituals d’aquestes festes il·legals, s’embarquen en un nou viatge a la recerca d’una altra rave on, potser, ves a saber, podrien trobar la noia. És la petita esperança que els empeny a travessar un desert ple d’incertesa i perills.

Recuperant el registre aventurer del seu segon film, Mimosas, Laxe empelta aquesta croada familiar en el món de música electrònica i nomadisme vital dels ravers, gairebé una tripulació pirata –i família escollida al marge de la societat– que interpreten actors sense experiència, habituals de les raves. “Vam voler privilegiar la veritat”, explica el director, que va recórrer diverses raves per fer el càsting. “El que m’agrada és que són una gent que exhibeix les seves ferides i fragilitats. Arriben a un límit, es rendeixen i s’assumeixen a ells mateixos, i això em commou”.

La idea de la rendició pren força quan la pel·lícula arriba a l’escena en què es trenca, quan la tragèdia pren el protagonisme i arrasa la resta de consideracions. És també el moment que revela la seva naturalesa de viatge interior que va del dolor més profund a la il·luminació espiritual, i del trauma a la revelació. “Per a mi la fe és la capacitat de l’ésser humà d’acceptar en totes les tragèdies i obstacles que li posa la vida una misericòrdia i, fins i tot, un regal, una oportunitat per créixer –assegura Laxe–. I al final de la pel·lícula entenem que la vida és així, plena de corbes, beneïdes siguin, i que fem el que podem”.

Ni Haneke ni Von Trier

Les explosions dramàtiques de Sirât podrien apropar-la al territori del cinema que utilitza l’horror i la crueltat per impactar l’espectador, però Laxe se’n desmarca tot reivindicant el seu “pudor” a l’hora de filmar el dolor: “Tinc vocació de servei, de convidar l’espectador a una mena de ritual de pas en aquesta societat tanatofòbica que sempre fuig de la mort. Però no tinc cap vocació sàdica, no soc Michael Haneke ni Lars von Trier. Jo m’estimo la gent que filmo, i crec que es nota. El repte era que l’experiència traumàtica sigui redemptora, transcendir el drama i que l’espectador senti que aquest terreny minat que és la vida té les seves regles i la seva màgia”.

En el viatge espiritual de Sirât juga un paper clau la presència terrenal de Sergi López, un home enfrontat a unes circumstàncies extremes. “És un senyor convencional i anodí, com jo, que es troba un món extraterrestre de marcians que el miren com si fos ell, el marcià”, comenta López, un “home normal” que amb Sirât ja acumula nou participacions en pel·lícules en la competició de Canes, deu si afegim L’home que va matar el Quixot, la cloenda del 2017. “És al·lucinant, no ho entenc –diu l’actor–. Prefereixo treure-hi importància, perquè en realitat a Canes no seleccionen les pel·lícules per l’actor”. Per posar en perspectiva la fita, Juliette Binoche, la presidenta del jurat, suma només vuit participacions en la competició. “De president del jurat no en vull fer, eh? –assegura López–. El Thierry [Fremaux, director del festival] ja m’ho va proposar i li vaig dir que no. Es va quedar molt parat i jo crec que des de llavors pensa que soc imbècil, però és que no és el meu objectiu”.