Silenci sepulcral per al triangle d’Amalric, Cotillard i Gainsbourg

Enviat especial a CanesEl cinema torrencial d’Arnaud Desplechin va inaugurar ahir la 70a edició del Festival de Canes. I com sempre que el seu director, Thierry Frémaux, recorre a un autor francès per obrir el certamen, és inevitable pensar quin film devia caure en l’últim moment perquè finalment es colés un autor de la casa com Desplechin, que fa justament 25 anys s’estrenava en la competició oficial amb La sentinelle. ¿Pot ser el Dunkerque de Nolan? ¿El Detroit de Kathryn Bigelow?

Finalment, l’encarregada d’encetar el festival va ser Les fantômes d’Ismaël, rebuda per la premsa amb un silenci incòmode, gairebé sepulcral. Mathieu Amalric, l’actor fetitxe del director francès, reprèn el personatge de Rei i regna en una història que centrifuga les obsessions habituals del director: la naturalesa fugissera de l’amor, l’ombra del passat que ens persegueix, les històries que es pleguen unes dins les altres... Amalric interpreta un cineasta en una relació estable i feliç amb una científica (Charlotte Gainsbourg) que trontolla davant l’aparició inesperada de la seva exdona (Marion Cotillard) després de més de 20 anys desapareguda. Un resum de l’argument que s’estalvia les anades i tornades de la història, els salts en la cronologia i les digressions metacinematogràfiques de Desplechin, principalment les que protagonitza Louis Garrel en el paper d’un diplomàtic involucrat en una subtrama d’espionatge i burocràcia.

Un film que funciona a ratxes

Les fantômes d’Ismaël és un festí per als addictes a l’univers Desplechin, ple de referències cinèfiles, psicoanalítiques i literàries (Dedalus i Bloom són els cognoms de dos personatges) i éssers tan colèrics com entranyables. Però el cor de la pel·lícula, el triangle entre Cotillard, Amalric i Gainsbourg, funciona només a ratxes, principalment quan Gainsbourg carrega amb el pes emocional de la situació. L’estil fragmentat i impetuós del director, que reordena l’acció en rodanxes de temps que llisquen com els records, frena aquí la capacitat de l’espectador per empatitzar amb el trio protagonista i la brusquedat dels seus canvis de to. Desplechin és, al capdavall, un cineasta de moments i això és el que més brilla a Les fantômes d’Ismael : la visita del protagonista al pare de la seva exdona i el vincle de dolor i pèrdua que els uneix, l’entrega de Cotillard a Amalric després d’haver fugit d’ell dues dècades, el ball hiperactiu de Cotillard a ritme de l’ It ain’t me, babe de Bob Dylan... Moments aïllats, retalls que sobreviuen d’una obra irregular lluny de l’anterior i magnífica Tres records de la meva joventut.

I per acabar-ho d’adobar, els productors van portar al festival una versió 20 minuts més curta que la que Desplechin considera la seva versió del film, que només s’estrenarà en un cinema de París. Segons va explicar el director a la roda de premsa, la versió curta està més centrada en el triangle, “molt més emocional”, mentre que l’altra és “més intel·lectual”. La versió que es va poder veure ahir a Canes és la que es dirà “versió francesa”, mentre que l’altra s’estrenarà com a “versió original”. Costa d’entendre, tanmateix, que un festival com Canes accepti programar una versió que no és la del director, i encara menys tractant-se de la inauguració.