Irene Francolí: “Com que la seua vida serà una merda, la generació zeta donarà còmics boníssims”

EivissaIrene Francolí es presenta al seu Instagram com a ‘imbècil professional’. En realitat és una de les còmiques més radicals de la seua generació, feminista i socialment compromesa. Ha treballat a TV3 a l’Està passant i ho fa a IB3 Ràdio al Primer vol a Formentera. Els abusos del turisme, l’habitatge i el sexe són els seus temes preferits. Va néixer a Eivissa i té 32 anys.

Cançó preferida de Julio Iglesias?

— Soy un truhán, soy un senyor.

Per alguna raó?

— Ha ha ha! No me’n sé cap més. No he escoltat gaire Julio Iglesias.

Quant de temps diríeu que li queda al patriarcat?

— Fuà, encara li queda bastant! Desgraciadament, no és una cosa fàcil. Alguns ens en queixam, però altres s’hi agafen ben fort. És un software que ve preinstal·lat.

Soleu gastar en els vostres xous el rànquing de la polèmica Federació Balear de Balconing (www.balcon,ing). Com va la competició?

— No en tinc les dades més recents. El 2025 va guanyar Anglaterra, evidentment.

Com sempre. Però Espanya va quedar quarta, no està malament.

— És perquè s’hi inclouen també els saltadors de precipici. El salt de precipici és una modalitat molt comuna a Espanya.

I si parlam de la BalconLeague Intermunicipal, Sant Antoni de Portmany està per davant dels mallorquins. Ja era hora que els eivissencs quedàssim primers en alguna cosa!

— Sí. És que el 2025 ha set molt bon any per a Sant Antoni. A Mallorca estan en plena transició, abans el centre del balconing era Magaluf, però ara està evolucionant cap a Platja de Palma, i Sant Antoni ha aprofitat el moment. Gràcies a Sant Antoni per promoure aquest turisme meravellós de substàncies!... Com el model de turisme ha set sempre de “farra guarra”, ara l’han volgut canviar encarregant-li a Okuda que pinti els carrers. Bé, és el darrer que veurà el turista quan es precipiti.

No sé si li donaran feina, a Sant Antoni.

— No ho sé. Una cosa és certa de Sant Antoni: darrerament la proporció d’anglesos ha baixat i ara els turistes emprenyen menys, perquè el problema són els anglesos joves. Però quan tens una reputació és molt difícil de canviar. Tinc documentats casos de balconing dels anys 60.

Heu d’admetre que els turistes us proporcionen una part important dels vostres acudits.

— És trist, eh. Però sí, així és; quan has de fer comèdia aprofites el que saps i coneixes. L’stand up al final és una cosa molt personal, i el turisme i les seues conseqüències és el que hem mamat a Eivissa.

De què us ve, ser tan graciosa?

— No sé, un poc de família; tota la meua família està com un llumener. I el tema de ser eivissenc també ajuda. Record quan la meua àvia m’explicava contes, i a tots els contes sortia una merda d’una forma o una altra... Me’n va contar un sobre un capellà que anava al Vaticà i es trobava un vàter d’on sortia un raig que et rentava el cul... Això ens ve dels catalans, on hi hagi un tros de merda...!

Darrerament us heu traslladat a viure a Galícia. La pluja perjudica el riure?

— De moment, no. Estic encara estudiant els gallecs, són gent particular. Però encara no hi he actuat, el mes que ve hi tinc un xou, a veure com va... Jo crec que nosaltres i els gallecs som germans de cocaïna. El que a Eivissa algú s’està ficant pel nas algú ho ha tirat a la ria d’Arousa. Ells allí també tenen molts d’acudits sobre droga. Com que l’animal que més es cria a la ria és el fardell.

Darrerament parlau molt de l’habitatge als vostres espectacles. Heu hagut de deixar Madrid per culpa del problema?

— Sí, n’és una de les raons. I una de les raons per les quals no torn a Eivissa. Buscar pis és una muntanya russa d’emocions, però de vegades la muntanya s’esfondra i mors. Que et demanin set mesos de fiança, una donació de sang i el teu primogènit per entrar a un pis... I, després, que un nínxol del cementeri té més espai! Ja hi ha llaunes de tonyina llogades per 1.000 euros a Malasaña.

No us queixeu. Haver de compartir pis a 32 anys segur que és una bona font d’inspiració.

— Buf! Amb tots els pisos que he hagut de compartir... Mare de Déu! El meu darrer company de pis era un xaval tatuat, fumeta i punkarra. Bellíssima persona.

La gent que coneixeu és conscient, que pot acabar sortint als vostres monòlegs?

— Ells ho saben. Normalment, si he de treure bastant algú a un monòleg, li ho pregunt. Vaig arribar a escriure a un ex meu, perquè l’anava a treure. No diré una cosa que a algú li sàpiga greu.

És un consol.

— Ha ha ha!

Quina generació ho té pitjor? Els zeta, els mil·lennistes o la generació X?

— Jo crec que els zeta ho tenen pitjor, simplement perquè arriben tard. Ara ja no queda res. Has arribat tard i t’has trobat un desert, la festa s’ha acabat. Tinc un cosí zeta que diu que vol estudiar comunicació audiovisual. Però, tenint en compte que Netflix començarà a utilitzar de guionista una IA... A més ja tenen el cervell fregit per les xarxes socials... El tinc fregit jo, i encara vaig fer servir un telèfon fix. Això sí, la generació zeta donarà còmics boníssims, perquè com que la seua vida serà una merda, més val que s’ho agafin amb humor.

Alternau els xous en castellà i en català. Heu notat cap diferència amb el públic catalanoparlant?

— La diferència més que amb l’idioma és per la zona. Hi ha coses universals, del tipus acudits de drogaddictes o balconing, això sol funcionar pertot; però després per exemple a Girona riuen cap endins, encara que quan acabes et venen a felicitar, i jo em pensava que no els feia gràcia. Hi ha llocs que riuen més cap endins.

No hi ha gaires còmics que es decantin pel català. El català en això també ha perdut la partida?

— No, jo crec que és una cosa que està canviant. Passava una cosa, i és que faltaven referents; quan vaig començar em vaig trobar que no sabia com fer acudits en català; l’actitud és un poc diferent, i el que em passava és que havia vist poc humor en català; havia vist sèries tipus Plats bruts, però havia mamat molt més l’humor de José Mota, per exemple, i tenia preinstal·lats els acudits de la Castella profunda. Però ara hi ha programes com l’Està passant, hi ha noves fornades de gent que ha consumit moltes coses en català; els de La Sotana per exemple són graciosíssims, i ara comencen a sortir xavals que sí que tenen referents.

Jo sempre he cregut que els eivissencs tenim un sentit particular de la ironia. Diríeu que és ver o simple presumpció?

— Mmm... En general, els catalanoparlants som sarcàstics. Els castellans un poc menys. Els bascos són molt bèsties, però després no riuen en veu alta. Si me’n vaig a fer el meu humor a un poble petit de Ciudad Real, tampoc no entendran gaire cosa. No ho sé.

Parlem dels clàssics. Monty Python o Muchachada Nui?

— Això és com preguntar si papà o mamà. Et diria Monty Python de primera. Però Muchachada Nui ha fet per la comèdia a Espanya moltíssim.

Milei o Trump?

— Ha ha ha! Home, com a comediant Milei és un personatge que pareix que l’hagin dibuixat, només la cara dius “però, per favor...”, però la cara de Trump... Tots dos són molt imitables, que això està bé. Per fer la cara de Milei només has de ficar els dits dins d’un endoll.

Pedro Sánchez o Perro Sanxe?

— Es massa divertit Perro Sanxe. A més, els del PSOE ho varen saber aprofitar molt bé. Allò de “más sabe el perro sanxe por perro que por sanxe”..., allò va ser fantàstic.

Mario Vaquerizo, Alaska... o Groenlàndia?

— Ha ha ha! Groelàndia. Els altres són molt bons personatges, però en els últims anys han fet moltes patinades.

La professió de còmica, la veis també amb humor?

— Faig el que puc. Ser còmic és com qualsevol autònom, no pots parar perquè, si no, no menges. I sobretot és complicat ara que començarà la Tercera Guerra Mundial. Vaig fins al nas de llegir diaris. Tota la premsa és terrible! Com que veus seguides moltes notícies espantoses et preguntes: val la pena continuar fent acudits? Si tot està molt malament! Però en realitat és el moment de fer acudits. Què faig, em suïcid? No!: faig acudits! Almenys fas riure. Si ara vingués una guerra, totes les zones que viuen del turisme no es menjarien una merda. L’humor és una de les coses per assenyalar què està malament a la societat. Jo no puc canviar el problema de l’habitatge, però sí que puc assenyalar-lo perquè prou gent s’ajunti i faci que les coses canviïn. Per mi l’humor és això, una eina per assenyalar els problemes. I per pensar que no tot és una merda. Així que, sí, les coses estan malament, però quan pitjor està és quan més falta fa que la gent rigui una estoneta.