El Servei d'Arqueologia documenta dos nous refugis antiaeris, un a Gràcia i l'altre al Poble-sec

BarcelonaAl subsol de Barcelona hi ha censats més de 1.322 refugis de la Guerra Civil, però n'hi ha molts més que no figuren enlloc i cada any se'n descobreixen de nous. Aquest gener s’ha obert al públic el refugi de la Torre de la Sagrera, i el Servei d’Arqueologia n'ha documentat i estudiat dos més. Un es va localitzar el febrer del 2023, al número 48 del carrer Piquer del barri del Poble-sec. És el número 0292 i va rebre finançament públic. Com és habitual en molts refugis, estava ple de runa fins a arribar al mur de maçoneria que tapiava la galeria, perquè Franco en va fer clausurar molts. El dictador temia que s’hi amaguessin els seus enemics polítics i servissin com a magatzems d’armes.

Inaccessible durant més de 80 anys, entrar al refugi 0292 és com fer un viatge al passat. El més espectacular són els cinc cartells. Encara s’hi pot llegir perfectament, amb lletres blaves i un fons blanc, les indicacions que es donaven als que hi baixaven per protegir-se dels intensos bombardejos. Per exemple: "Ja està bé que entreu però també que pagueu", ja que els veïns havien de contribuir a mantenir els refugis. Està en català i en castellà. Cada refugi tenia una junta responsable que escollien els mateixos veïns i hi havia molt treball voluntari. Un membre de la junta recaptava els diners entre els veïns. No era una feina gens fàcil, perquè sovint calia perseguir els ciutadans per recordar-los la seva obligació. De fet, algú va afegir un "NO" pintat amb els dits davant el "pagueu". En un altre cartell s’encomiava a cedir seients: "Els homes per humanitat han de cedir el seient a les dones i els nens". Un tercer cartell diu: "En els moments d'estada en aquest refugi, procurin abstenir-se tant com sigui possible de parlar, així establim el bon ordre". Era habitual que als refugis, alguns cartells prohibissin parlar de política o de religió per evitar trifulgues. El refugi es va construir el desembre del 1938 i era del tipus galeria. Té uns 60 metres de llarg.

L’altre refugi documentat i estudiat pel Servei d’Arqueologia es troba al carrer Ventalló de Gràcia. Segons la documentació que conserva l’Ajuntament de Barcelona, es va començar a construir l’any 1936 i es va acabar el 1939. Tenia quatre galeries, amb quatre entrades, que s’unien en un punt central, a la cruïlla dels carrers del Pare Laínez i el passatge de Nogués, formant una creu. Una de les entrades és la que està situada al número 14 del carrer de Ventalló.

A Barcelona existeix una autèntica ciutat subterrània que explica moltes coses del passat de la ciutat. Tanmateix, només es pot entrar, i en alguns casos de manera excepcional, a aquests refugis: el 307 al carrer Nou de la Rambla, al Poble-sec; el 232 a la plaça del Diamant, a Gràcia; el 469 al carrer Coroleu, a Sant Andreu; el 267 a la plaça de la Revolució de Setembre de 1868, a Gràcia; el de Mas Guinardó, i el de la Torre de la Sagrera, que s’ha obert aquest gener. "Volem potenciar aquest patrimoni ocult i que els ciutadans el coneguin", explica Xavier Maese, arqueòleg del Servei d’Arqueologia. "El nostre objectiu és que cada refugi expliqui una faceta de la història. En aquest sentit, per exemple, a la plaça Revolució s’ha rehabilitat un espai que era l’antiga infermeria", afegeix.

El refugi de la Torre de la Sagrera, que es va redescobrir quan va començar la rehabilitació de l’edifici el 2015, estava perfectament conservat. Va ser una autèntica sorpresa, perquè al ser un refugi privat no constava enlloc. S’amagava darrere una porta tapiada, des de la qual baixen unes escales que donen a un sistema constructiu de galeries en mina amb volta catalana. En total, fa uns 88 metres de longitud. "Pràcticament, no hem hagut de tocar res perquè tant les estructures com les restes trobades estaven perfectes", explica Maese. Hi és pràcticament tot: tres latrines (en una de les quals fins i tot encara hi ha l’espai on s’indica on s’han de col·locar els peus), dos pous de ventilació, una font d’aigua, la instal·lació elèctrica i els bancs, així com una petita sala circular amb bancs correguts. I en una de les parets es conserva el grafit amb les hores o preus dels manobres i els paletes que van participar en la construcció del refugi.

Originalment, aquest refugi era la fresquera que havia construït la família Arpí, propietària de la finca i dels terrenys que l’envoltaven a principis del segle XX. El 1933 la família va vendre els terrenys a la United Shoe Machinery, una empresa americana de calçat. Tres anys després, el novembre del 1936, la finca va ser col·lectivitzada per la CNT-FAI, i van ser els mateixos obrers els que van construir el refugi amb ajuda dels veïns l’estiu del 1937. A tocar s’hi havia de construir un altre refugi públic, però només hi va haver temps de fer-ne la porta d’accés.