Segell britànic al castell

PalmaQuart i darrer concert del Festival Bellver amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears com a protagonista del ja consolidat esdeveniment. Com un bis de la temporada, tot i que és un altre públic, aquesta circumstància que esdevé segons el lloc on es desenvolupen les activitats. En qualsevol cas, els quatre concerts de la formació a l’emblemàtic castell ja són tradició i l’emplaçament s’omple dia sí i dia també. El darrer no en va ser una excepció i, si fins ara els solistes n'havien estat els protagonistes, per a l’ocasió va ser el director britànic Michael Francis l’encarregat de posar segell al concert. Segell britànic, com també el del programa, format per tres compositors de la mateixa nacionalitat i gairebé de la mateixa generació, com són Edward Elgar, Benjamin Britten i Ralph Vaughan Williams. Les peces elegides es varen interpretar per ordre cronològic, de manera que es podia esbrinar una petita evolució de la música clàssica a l’antic imperi en un curt estadi temporal.

Obrí la vetlada la Serenata per a corda en mi menor op. 20, d’Eduard Elgar, sens dubte la composició més coneguda de les tres que formaven el programa. Peça de joventut que va sonar una mica imprecisa, poc perceptibles els contrastos, tenint en compte que es tracta d’una estructura camerística. El segon envit de la funció va correspondre a la Simfonia simple op. 4, de Benjamin Britten, de característiques molt similars a l’anterior, és a dir, obra primerenca, incipient, feta d’anteriors composicions i bàsica. Tant és així que Britten va rebutjar el tercer moviment, la Sentimental Saraband, tot just després de l’estilitzat i ocorrent segon, Playful Pizzicato. Presto possibilie-pizzicato sempre. El concert va començar a agafar embranzida amb el quart moviment, Frolicsome Finale: Prestissimo con fuoco, amb un final vigorós que, sens dubte, va augmentar l’interès de la funció.

El tercer protagonista, Ralph Vaughan Williams, va dedicar la seva Simfonia núm. 5 en re major a Jean Sibelius, de qui beu amb no gaire abundància, tan sols petits detalls i no més que la majoria de britànics contemporanis. Es continuava incrementant la intensitat de la vetlada, mitjançant aquesta mena de música incidental del primer moviment, ja amb l’orquestra completa. Michael Francis hi posava l’èmfasi necessari i la formació hi responia com cal. La música de Williams en el seu moment va ser poc original, però el temps ha esborrat aquesta circumstància i l’ha convertida en una peça bàsicament molt agradosa, de textures molt plaents arrodonint una vetlada molt britànica i potser per això interessant per tan poc habitual.