Santi Moix: “M’interessa que la gent faci seva l’obra, no vull ser-ne el propietari”

BarcelonaL’artista Santi Moix (Barcelona, 1960) es va establir Nova York l’any 1986 i, com un nòmada, al llarg dels anys ha treballat en llocs tan diversos com el nord d’Àfrica, el Japó, l’Índia i Llatinoamèrica. Durant els seus viatges Moix sovint ha col·laborat amb artesans locals, amb els quals viu moments “màgics”, com afirma ell mateix amb motiu de l’exposició que li dedica la Fundació Vila Casas als Espais Volart, titulada Santi Moix. La costa dels mosquits. Una antològica (1998-2022), que estarà oberta fins al 16 de juliol. Es tracta d’una mostra magnífica amb una vuitantena d’obres, entre pintures, escultures, dibuixos i gravats. “Em van educar amb la idea que anés on hagués d'anar, però que no oblidés d’on soc, perquè això et recorda d'on vens i et potencia”, diu l’artista. “Les coses venen, i si estàs alerta et passen les coses que t’han de passar”, afegeix.

L’univers de Santi Moix és inconfusible, ple de formes i criatures bigarrades que es mouen entre la figuració i l’abstracció. Les seves obres poden tenir un caràcter líric, poden ser crítiques i també tenir un punt d’humorístic. Sigui com sigui, Moix es mossega la llengua per no explicar massa detalls de les obres. “M’interessa que la gent faci seva l’obra, no vull ser-ne el propietari”, assegura.

Per al comissari de la mostra, Enrique Juncosa, els treballs de Moix revelen un món “fantàstic, ple de moviment”. “És un món curull d’imatges de tota mena –explica Juncosa–. N’hi ha que són fàcilment reconeixibles; per exemple, insectes, flors, fruites, rucs, ulls, focs d’artifici, parades de mercat, rodes, vísceres, figures antropomòrfiques, pops, trens, tendes de campanya, punts de llum, ponts, arbres, munts d’escombraries i restes de menjar...” Pel que fa al to, Juncosa en destaca l’hedonisme, la ironia i la celebració, tot i que hi ha una pintura del 2020 remet a “una natura que es deteriora”, com diu també Juncosa. Moix reconeix que la idea d'una exposició antològica l’espantava per què l’ha obligat a mirar enrere, i s’ha pres la mostra com “el tancament d'un parèntesi”.

Un creador inquiet i exigent

Al llarg del recorregut es pot veure que Moix és un dibuixant i un aquarel·lista excel·lent, amb molt talent a l'hora d'il·lustrar clàssics de la literatura com El Quixot i Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain. I en el tram final, queda palès el seu caràcter inquiet, que l’ha portat a explorar les possibilitats d’un material plàstic que li permet enganxar pintures damunt les parets i treure-les sense fer-les malbé i les de la porcellana, com és el cas del fris que va exposar a la seu barcelonina de la galeria Marlborough el 2021 i que va comprar la Fundació Vila Casas.

En tots els camps, Moix es defineix com un artista molt exigent amb ell mateix: “Encara que pugui semblar el contrari, tot és fruit de molts assajos, treballo amb una rigorositat clínica, no hi ha res que s’escapi i que sigui espontani”, adverteix. Els contrastos que es poden observar entre uns treballs i uns altres són fruit de l’afany de no voler caure en “actituds retòriques”, com diu el director artístic de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna.

Un dels últims grans projectes de Moix va ser pintar l’interior de l’església romànica de Sant Víctor de Saurí (Pallars Sobirà). ¿Ara algun teatre reblarà el clau i li encarregarà els decorats d’una òpera?