‘Rigoletto’. El geperut, la filla i la quarantena

PalmaQuaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

La dicció fou un petit entrebanc per a Filip Filipovic com a Duc de Mantua, considerable amb el volum, però desigual en el conjunt, tot deixant la canzonetta que ha quedat com a símbol de la peça, La donna è mobilie, en una anècdota. La peça complicada és, sempre i molt més, Ella mi fu rapita! Correcte Filipovic, tot i que pel que fa al seu personatge, crec que fou massa aïrat en la concepció d’un seductor, ja que fa com si fos Gualtier Maldé. A un altre nivell, però adient, fou la prestació local, amb Begoña Gómez com a Maddalena, Irene Mas com a patge de la duquessa i Cristòfol Romaguera com a Compte Ceprano. Per una altra banda, Toni Marsol va ser un Monterone eficient i expeditiu, mentre que per a l’Sparafucile de Niall Anderson no calia anar tan lluny. L’orquestra, dirigida per Oliver Díaz, i el cor masculí del Teatre Principal compliren amb nota, mentre que la posada en escena d’Elena Barbalich, en la producció que arriba de Pavia, Como, Brescia, Cremona, Bèrgam i Toulon, va combinar un vestuari d’època amb unes estructures metàl·liques molt contemporànies, estèticament efectistes, però que sobretot servien per delimitar amb molta eficàcia cada espai on transcorr l’acció a cada moment. Gran vespre d’òpera.