Rigoberta Bandini: "Ni soc la millor ni soc la pitjor"

BarcelonaLa vida de Paula Ribó (Barcelona, 1990) va canviar quan es va inventar el personatge Rigoberta Bandini. De sobte era una diva inesperada tocada pel pop i l'italodisco, hedonista i decadent alhora. Tres anys després d'aplegar els seus èxits a l'àlbum La emperatriz (2022), torna amb un disc doble, Jesucrista Superstar, i la necessitat d'explorar contradiccions, com ara "la hiperfeminització i la recerca de la superwoman". Ribó-Bandini atén l'ARA un mes abans de començar una gira que arribarà al Palau Sant Jordi de Barcelona el 28 de juny.

Com vas prendre aquesta decisió tan contracultural de publicar un disc doble amb 22 cançons?

— Al principi va ser complicat de gestionar, perquè em vaig enamorar de la idea i vaig sentir que aquest disc havia de ser extens. Per moltes raons, però sobretot perquè sentia que Jesucrista Superstar és un àlbum que no demana permís, que ocupa espai. També és cert que he tingut molt de temps per compondre, i tenia moltes cançons: fins i tot n'he descarat. Em feia il·lusió entregar moltes cançons noves al meu públic, que és una cosa que mai havia fet. Entenc que és una bogeria, ja ho sabia, però són idees que se'm fiquen al cap i de les quals no puc sortir.

És un dels avantatges de tenir el control del projecte; és a dir, no tens una discogràfica que faci d'intermediari i que et pugui condicionar.

— Sí, si hagués anat amb algun segell no crec que m'haguessin deixat fer-ho.

Un cop vas anar col·locant les cançons, et vas adonar de si hi havia un fil conductor, fins i tot dramatúrgic?

— Al principi vaig estar molt capficada amb l'ordre de les cançons, perquè em vaig obsessionar amb els 22 arcans majors del tarot. Però vaig haver de deixar-ho córrer, oblidar-me'n, del tarot, i començar a escollir l'ordre amb criteris d'energia musical, deixant que la intuïció em dictés la seqüència de les cançons. És un puzle molt interessant que vaig fer amb la meva parella, l'Esteban, al novembre mentre érem a Mèxic. Hi ha més un camí sonor que una història en un sentit dramatúrgic.

Sí que hi ha un trencament a partir de la cançó La pulga en el sofá, que té un to de tecno més brut o fosc.

— Sí, el fet de dividir-lo en dos discos d’onze cançons em va ajudar, perquè són molt diferents, i obrir el segon amb La pulga en el sofá és una declaració d'intencions, perquè la segona part té una part més fosca, més agressiva.

"Soc una inútil, soc una crac", dius a C.X.T. (Club Xavalas Tristes). "Digues si soc algú o només soc un fake", cantes a Kaiman. Et qüestionessis molt a tu mateixa?

— En aquest context intento parlar sobre el fet que res és veritat. Ens creem una autoimatge i crec que és igual de poc sa sentir-se la millor persona del món perquè els fans et diuen que ets la millor que sentir-se la pitjor quan reps hate. És a dir, mola no identificar-se tant amb l'ego, d'aquesta manera tan tòxica, perquè no és veritat cap de les dues versions. A C.X.T. parlo de com el cicle menstrual em fa creure un dia que soc una inútil i l'endemà que soc una crac. Al final, som éssers fluctuants i m'agrada riure'm de mi mateixa en aquest sentit, perquè em resulta molt terapèutic. Si ho veig com un joc em vinculo menys amb el meu propi drama. Ni soc la millor ni soc la pitjor.

En general, hi ha molts versos sobre dualitats i contrastos.

— Sí, el disc parla molt d'aquesta dualitat, ja des del mateix títol: Jesuscrista Superstar. La dualitat, la contradicció interna, ha estat un motor de composició bastant important. Em sembla divertit riure'm de mi mateixa.

Musicalment quins horitzons et plantejaves? En el disc hi ha tot de detalls, com la guitarra acústica d'Enamorados, que sembla de la primera època de David Bowie.

— A l'estudi estava molt obsessionada amb les guitarres acústiques, amb aquesta cosa que dius de David Bowie, però també de Cecília i Mari Trini. Hi estava molt obsessionada, amb aquest univers, i pensava que seria un àlbum completament acústic. Després em vaig adonar que necessitava tocs electrònics per arribar a determinades emocions. Va ser maco descobrir que la meva idea mental no era la que el cos em demanava, que hi havia cançons que s'apropaven més a aquest univers acústic però que també necessitava el contrapunt de cançons més agressives, amb bombos i bateries electròniques. Més endavant em vaig capbussar en el món de Mecano dels anys 80 i de Michael Jackson. Pel que fa a la producció musical, és un àlbum molt melancòlic perquè té una mirada cap enrere bastant important. I ha sigut intencionat: tots els referents que he tingut a l'estudi eren fins al 1985. Del 1985 cap endavant pràcticament no n'hi ha. Bé, potser Daft Punk en algun moment, perquè sempre et donen un so que dius: yes!

El referent més antic deu ser el so del clavicèmbal barroc de Los milagros nunca ocurren al salir del after.

— Quan el va tocar la Maria Vertiz, que és la productora d'aquesta cançó, per primera vegada em va flipar que aconseguís crear el drac de la cançó amb música, que era el que jo volia, però jo no tinc el coneixement musical per crear aquest dibuix.

Sempre has treballat la nostàlgia i la ironia, sovint afegint versos que treuen ferro al drama que estàs explicant. És gairebé una marca de la casa.

— Sí, totalment. La meva manera d'escriure té aquesta cruesa una mica provocadora però no massa, busco aquest límit. L'altre dia en parlàvem amb la Milena Busquets en la presentació del seu llibre. Això em sembla molt interessant com a escriptora més que només com a música, perquè sempre he entès l'escriptura des d'aquesta mirada. Des que feia teatre, els textos tenien aquesta cruesa, que és una mica la meva identitat.

És l’humor sarcàstic de La pulga en el sofà quan dius que sempre vas voler canviar el món sense moure't del sofà.

— És aquesta cosa salvadora de superwoman. És la mateixa contradicció d'abans però sense moure's del sofà. També estèticament hi ha la contradicció de les dones superheroïnes però alhora molt femenines. Joan Ros, que és la persona que m'ha ajudat a crear tot el vestuari, sempre m'ha posat referents de dones dels anys 50 i 60 que tenien aquesta contradicció entre la hiperfeminització i la recerca de la superwoman.

¿T’ha generat cap problema aquesta postura?

— No. La gent se sent connectada i apel·lada. Sempre hi haurà gent a la qual no li agradi el meu discurs, però és el que em connecta amb la gent.

Quins creus que són els punts forts del projecte Rigoberta Bandini, i quines són les febleses o les coses que et fan estar més intranquil·la?

— Un dels punts forts que tenim és la llibertat, tant a l'estudi com quan estic component i en la creació del directe. La sensació d'estar fent el que volem fer en cada moment és un luxe, i me'n sento molt afortunada. Pel que fa a les preocupacions... Amb els anys he après bastant a reciclar-ho tot. Fins i tot les coses que abans més em preocupaven, com fer tantíssima promoció i quedar-me buida, aquesta sensació d'haver explicat tantes vegades el projecte, ara les estic disfrutant des d'un altre lloc. Potser no tenir una estructura discogràfica pot fer que a vegades el projecte sigui més caòtic, però en qualsevol cas per a mi aquest caos és meravellós, perquè també és com sento bastant la meva vida i el meu projecte.

¿Creus que un dels encerts de Rigoberta Bandini va ser que connectés no només amb gent molt jove sinó també amb gent de la teva edat?

— Em fa molta il·lusió connectar amb la gent de la meva edat, perquè deu ser molt estrany connectar només amb gent més gran o amb gent més jove. M'encanta connectar amb gent més jove, però quan connecto amb la gent de la meva edat em fa molta il·lusió. És veritat que és una cosa que no pots escollir i he tingut la sort que la gent hi connecta, però també és cert que les meves lletres són tan explícites i tan col·loquials que entenc perfectament que la gent hi pugui connectar.

Parlant de lletres, tens troballes metafòriques com "els meus ullals són d’acer", a Kaiman, o que "ningú plora com les guitarres de Santana", a Abraxas.

— M'agrada molt aquesta part artesanal de trobar la imatge perfecta per explicar l'emoció que vull transmetre.

En els concerts he tingut la impressió que el teu públic comparteix l'hedonisme típic d'una festa d'aniversari d'amics adults que ho donen tot, sí, però que quan marxen ajuden a recollir i baixen les escombraries. Un hedonisme civilitzat.

— Em sembla meravellós tenir aquest públic. No sé fins a quin punt és mèrit meu o és que la gent que connecta amb la meva música és així. En qualsevol cas, la part aquesta d’hedonisme, aniversari, amor, catarsi col·lectiva és un segell del meu directe, i també és un dels meus punts forts, connectar amb la gent d'aquesta manera tan forta en el directe.

A la cançó Enamorados dius que els amors van i venen però que sempre deixen marca. Quines coses t'han deixat marca, artísticament?

— Moltíssimes. Per exemple, Franco Battiato, que hi parlo explícitament en aquest àlbum [a la cançó Busco un centro de gravedad permanente]. També Demian, de Hermann Hesse, que és un dels primers llibres que em van deixar molta marca, i penso que encara és part de la meva identitat per la dualitat. De fet, al disc hi ha la cançó Abraxas [el nom del demiürg que apareix a la novel·la de Hesse i que representa alhora el bé i el mal]. Després, teatralment, Rodrigo García em va impressionar molt, em va captivar quan el vaig veure al festival Temporada Alta. Crec que em va moure alguna cosa, com de dir "Jo vull fer teatre i vull tenir aquesta mala hòstia". Després se m'ha anat rebaixant, perquè no soc en absolut tan punki com el Rodrigo García.