Richard Ashcroft, la fam renovada d’un obrer del pop

Calella de PalafrugellEn moltes de les entrevistes que Richard Ashcroft ha hagut de fer durant la promoció del seu últim disc, These people (2016), li preguntaven sobre la creativitat i la inspiració en un treball amb el qual ha trencat un silenci discogràfic de sis anys. Ell responia, amb el seu to habitual desafiant, que preferia parlar de “ hunger ”, fam, per justificar la seva necessitat de tornar a fer música.

En el seu concert al Festival Jardins de Cap Roig va demostrar que aquesta fam és real. Tant, que el que va ser líder i cantant del grup de britpop The Verve durant els anys 90 va presentar-se en solitari, tan sols acompanyat per un parell de guitarres acústiques, per defensar unes cançons que, tot i alguns èxits puntuals -com el recurrent Bittersweet symphony -, mai han tingut una popularitat massa arrelada entre el públic local. El repte era enorme davant d’un auditori més aviat distant, a excepció d’algun grupuscle de fans.

Nascut fa 44 anys a Wigan, al nord d’Anglaterra, i coetani dels germans Gallagher, Ashcroft va signar una actuació farcida de pop elegant i incisiu, com alguna de les seves lletres, directes i sense filigranes poètiques, pròpies d’un obrer del pop. Tot i tenir un repertori planificat, a la quarta cançó va canviar de plans -l’anomenaven Mad Richard a causa d’aquests rampells- i es va dedicar a improvisar i fins i tot a escoltar alguna demanda del públic. De The Verve va recuperar Sonnet, Space and time, History i Lucky man, que van sonar alliberades de la pàtina de nostàlgia dels 90. Igualment lliures van sonar A song for the lovers i Break the night with colour, dels seus primers discos en solitari. Les recents They don’t own me i This is how it feels van completar un repertori que va tenir com a colofó Bittersweet symphony, que va sonar especialment amarga, amb fam, sense els famosos arranjaments de corda.

“Espero que hàgiu pogut veure l’ànima de les cançons”, va dir, i a continuació va desaparèixer, sense mirar enrere ni regalar cap bis, entre la foscor de l’escenari.