“És revolució emocional”

PalmaLa publicació de granada ha acabat per formalitzar una parella artística que feia vuit anys que es festejava, malgrat que al principi “pensàvem que no coincidíem en la mateixa visió de la música”, deixa anar l’excantant de Las Migas, Sílvia Pérez Cruz. Des del projecte Inmigrasons -estrenat el 2006-, del qual era artífex el cantant, compositor i productor Raül Fernández (primer del grup Élena, després com a Refree), ella ha cantat en moltes cançons d’ell, i ell l’ha produïda, com en el cas del debut en solitari, 11 de novembre, marcat per la mort de son pare. Un disc de “fuga emocional”, diu Pérez Cruz, també per haver deixat el seu grup. D’un temps ençà, Sílvia i Raül “som consellers mutus” en les respectives carreres, assegura ella.

Cançoner

Cinc mesos després d’anar recollint els fruits de granada, confirmaran a Palma per què la seva unió ha segellat tanta passió. Sobretot perquè naturalitza en un mateix àlbum un cançoner que a primera vista pot semblar ben distant: va del romanticisme alemany del segle XIX de Robert Schumann al flamenc de Morente o a Albert Pla, Violeta Parra, Lluís Llach i Édith Piaf. “Hi ha un fil que uneix la música, i l’africana amb Morente o Schumann no estan tan lluny”, assevera Fernández. “És una resposta orgànica i física que uneix el cançoner”, hi insisteix, i “és molt sincer i molt coherent estilísticament, perquè respon a la nostra visió personal”, comenta. “No pens en estils, sinó en personalitats, i descobreixes un estil en cada persona”, matisa la intèrpret.

L’estrena en disc de la parella “respon a les ganes de tocar junts i a la manera que tenim d’entendre la música, no gens tancada; no respon a cap registre, sinó a una reacció molt primària de la música”. Així s’entén i acaben per transmetre la sensació de cohesió d’un cançoner d’entrada tan dispar. “Em sento molt lliure d’interpretar com vull”, confessa. “És la revolució emocional -hi insisteix la cantant de Palafrugell-, la il·lusió per fer coses que semblin difícils, és valentia, multiculturalitat, que hem tingut sempre”. Ell ha cantat tant en català com en castellà i ha produït registres de procedència ben diversa; i ella ha cantat des de flamenc fins a cançoner gallec i portuguès”.

El disc granada són, ni més ni manco, “cançons que ens emocionaven, primer, i cançons que veus que som capaços de fer per falta de limitacions”, enraona la cantant. I això que, assegura, “la tria ha estat la part més fàcil”, perquè “tenc una relació molt orgànica amb la música; d’estils no en sé gaire i tot és molt intuïtiu”.

Com Miguel Poveda, des de Catalunya Sílvia i Raül han tombat fronteres i fan conviure diferents pelatges en un mateix. “No ens interessa cap visió monolítica; ens agrada experimentar, provar coses noves; i no ens interessa gens tot el que siguin traves”. En cap cas, tampoc “no és una reivindicació política en cap sentit, sinó una reivindicació de la vida”.

Al’esmentat Enrique Morente i a Pepe Habichuela els deuen gran part de la màgia que desprèn granada. L’elaboració del disc va quedar ressentida quan se’ls va entravessar. Despegando (1977) -els la regalà Álex Sánchez, coordinador de granada - els desencallà. “Tornant de fer un bolo de l’ 11 de novembre -conta Pérez Cruz-, el Raül em va dir: “Escolta això”, i va posar Compañero, de Miguel Hernández, en què hi ha una part que sona rock i aquestes ganes de buscar, no des de la por”. La revelació, en poques paraules. Al disc, hi inclouen no només la cançó esmentada, sinó també Que me van aniquilando. Així, “l’any passat vam recuperar la guitarra elèctrica”, s’explica ella, perquè abans “pensava que no encaixava amb la meva veu, però no era el problema, simplement que no havíem sabut trobar-li el lloc”, perquè “una de les topades era quant al volum”. Al cap i a la fi, “ Immigrasons del granada no està tan lluny”, argumenta. Dels autors de Despegando “vam corroborar la genialitat de tots dos, coneixen la tradició, i ens hi sentírem identificats en les ganes de buscar”, afirma la colpidora veu. “És el que ens van donar aquests dos genis: empenta d’il·lusió i ganes de fer i recercar”, conclou.

‘granada’: fruit i explosió

El sentit que han volgut donar al seu debut com a parella no pot fructificar d’altra manera que amb èxits arreu i amb un futur prometedor. A finals d’any sortirà una edició especial de granada amb el material que va quedar-ne descartat: les primeres gravacions de Corrandes d’exili i del Menuda de Serrat, que ja varen interpretar a Immigrasons, i una versió acústica de Carabelas nada de Fito Páez, i fins i tot el The Man Who Sold The World de David Bowie.

Refree, mentrestant, demana temps. “Tinc ganes de pensar en una altra cosa, se’m creuen les idees i no sé què fer i hauré d’esperar”, diu el barceloní. “Pensava en un disc electrònic; després, en un disc supermetal de densitat de guitarres... Trigaré un temps”, s’explica.

Palma, però, podria servir d’excusa a la parella per interpretar alguna de les “cançons de feina o el cant de la Sibil·la, que he arribat a cantar”, recorda l’empordanesa. “Increïbles, filigranes”, diu Pérez Cruz. L’11 d’aquest mes va cantar en l’homenatge que el clan Morente va dedicar al cantador a Sevilla. “Al final vam fer el que s’anomena missa flamenca en cercle amb un baix continu interpretant tonades flamenques i em van demanar per què no cantava una tonada de les Illes, i vaig cantar la del segar. I va ser maco”, recorda.