La resurrecció menorquina de Fernando Colomo

BarcelonaEstiu del 2014. Fernando Colomo, cineasta emblemàtic de la Nova Comèdia Madrilenya, director de Tigres de papel (1977) i Bajarse al moro (1989), passa per una profunda crisi personal. S’ha venut la casa, s’ha separat de la dona i està arruïnat. Quan un amic el convida a passar uns dies a Menorca, Colomo té una revelació: en lloc d’escriure un guió i esperar set anys que algú el produeixi, com va passar amb La banda Picasso (2012), tirarà pel dret i farà la pel·lícula ell mateix. A Menorca, sense actors professionals, per quatre duros i en cooperativa.

Isla bonita,que ja és als cinemes, és una pel·lícula lliure, improvisada i fresca, un experiment formal que, per una vegada, farà que no el comparin amb Fernando Trueba, sinó amb el seu fill, Jonás. I amb un protagonista molt especial: el mateix Colomo. “El 1983 ja vaig fer un film similar, La línea del cielo, on l’únic actor professional era Antonio Resines. Però ja no puc comptar amb ell perquè està gras i calb, no cola com el meu alter ego i, a més, jo surto molt més barat”, explica Colomo entre rialles. El protagonista del film, que també es diu Fernando, és un director de publicitat en hores baixes: s’acaba de separar, fa temps que no treballa i la seva situació econòmica és fatal. Això no és obstacle perquè, mentre s’està a Menorca convidat per un amic publicista, caigui rendit a l’encant de dues dones: una escultora i la seva filla.

El projecte neix arran del retrobament del director amb Menorca, que ja coneixia des de feia 28 anys. “Fa poc hi vaig tornar i em vaig trobar l’illa pràcticament igual, i vaig pensar que era un lloc fantàstic per rodar una pel·lícula. Però va ser quan vaig conèixer la Núria i la seva filla, l’Olivia, que vaig decidir fer-ho estructurant la història al voltant de l’Olivia i de mi”, diu. Pel que fa a la història, no s’ho va haver de rumiar gaire: “M’estaven passant tantes coses... Era com si la vida m’estigués dictant el guió de la pel·lícula”.

Olivia Delcán, el descobriment

L’únic dels protagonistes principals amb estudis interpretatius és la menorquina Olivia Delcán, la jove amb qui Colomo estableix al film una delicada complicitat en una sèrie de viatges en moto per visitar les escultures de la Núria. En paral·lel, Delcán protagonitza un triangle amorós amb dos nois de l’illa. “L’Olivia és el gran descobriment de la pel·lícula -diu Colomo-. El seu paper ha sigut fonamental: la història amb els dos nois és seva i ella mateixa va fer el càsting del Lluís i el Tim. Al film tothom tenia una llibertat total, però l’Olivia és qui més l’ha exercit. Després va fer una pel·lícula amb Uribe i es queixava que no li deixaven fer res”. Entre els secundaris, hi ha dos vells amics de Colomo: Miguel Ángel Furones, un publicista retirat que s’interpreta a ell mateix, i Marcos de Quinto, que també encarna un executiu publicitari tot i que en la vida real és el número 2 de Coca-Cola al món. Un fet que explica, per cert, que la marca de refresc sigui un dels patrocinadors del film.

Als 69 anys, a Colomo se’l veu rejovenit i il·lusionat. La crisi personal sembla superada. El cineasta cita les màximes més provocadores de Godard (“El guió és per als comptables, no serveix per a res!”) i comparteix la seva admiració per l’irreverent humorista de culte Louis C. K. Les bones crítiques aconseguides per Isla bonita al Festival de Sant Sebastià l’han complagut més que mai, ja que el considera el seu treball “més personal”, gairebé “un testament”, tot i que evidentment no li agrada la paraula perquè ell vol fer més pel·lícules. “I si és possible, que la pròxima vegada em paguin per dirigir-les”, comenta amb humor. De moment, ja treballa en un projecte ambientat a Badalona i que està escrivint amb Joaquim Oristrell i Yolanda García Serrano.