Ramon Madaula: “Veure que amb 25 anys els fills estan perduts fa patir molt”

BarcelonaAls matins, Ramon Madaula (Sabadell, 1962) es troba amb la inspiració; cada dia, des de fa deu anys, dedica unes hores a escriure sobre allò que el neguiteja. L'actor —conegudíssim per les interpretacions al teatre, al cinema i a la televisió— va debutar en la dramatúrgia el 2015 amb la comèdia política L'electe. Des d'aleshores, ha convertit aquella afició en una branca més de la seva carrera professional. Madaula és autor d'espectacles com Els Brugarol (2020), Buffalo Bill a Barcelona (2021) i Els Buonaparte (2023). Ara estrena Loop, una proposta de petit format en què dissecciona la relació entre un pare i una filla adulta que va guanyar la convocatòria On el Teatre Batega, una eina de les sales independents per trobar textos teatrals i portar-los a escena. Loop es representa a la Sala Flyhard de Barcelona del 28 de maig al 25 de juliol amb el mateix Madaula en el paper del pare i Júlia Genís en el de la filla.

Loop mostra en escena un pare i una filla incapaços de comunicar-se. És una història autobiogràfica?

— No, no. Les idees m’apareixen de neguits, i a partir d’aquí intento treure’n una ficció. Feia temps que donava voltes a les dificultats de comunicar-se amb els fills quan són adults, sobretot si hi convius. És complicat saber dir les coses sense fer-se mal, saber vèncer les inèrcies i les dinàmiques familiars que ja tens a dins. 

La comunicació és més fàcil quan els fills s’han emancipat?

— Aquí estem parlant d’una família més o menys estructurada, on hi ha amor, respecte i cures. En aquest cas, quan els fills s’emancipen tot és bastant més fàcil. No és una obra autobiogràfica, però sí que he tingut tres filles amb qui he conviscut fins als 25 o 26 anys a casa. Ser fill és molt més fàcil que ser pare. Quan ets pare has de saber la paraula justa per no fer mal, per ajudar realment els fills sense reverenciar-los ni consentir-los.

Com ho vau viure a casa?

— La gent em deia que em preparés per a l’adolescència. Sí que va haver-hi alguna nit estranya que em va fer patir una mica, però en general tot va ser bastant plàcid. En canvi, ningú em va explicar què passava quan els fills ja són adults, ja s’han autodeterminat i hi has de trobar una relació de convivència. Per a mi, el més difícil de ser pare ha estat a partir dels 20 anys de les meves filles. I ho entenc, perquè quan jo tenia 20 anys els meus pares no em podien dir res, ja era gran, però em seguien tractant com si fos petit. És aquell moment en què els fills et coneixen, t’han après i et veuen a venir. Ho he intentat reflectir a l’obra: el personatge de la filla ja sap què li dirà el meu personatge, el del pare, i el meu al seu també. Són dinàmiques boniques i alhora molt complexes de gestionar.

El pare intenta donar-li consells per evitar que fracassi, però no se'n surt.

— Ell és un fracassat, està frustrat perquè la vida professional no li ha anat bé, però li diu a la filla que s’ha de buscar una vocació, que ha de trobar el seu camí. Veure que amb 25 anys els fills estan perduts fa patir molt. El pare li insisteix que s’ha de centrar, que es comprometi, perquè creu que és el millor, però a vegades és contraproduent. 

L'espectacle enfronta el pare, un home que ha construït la seva identitat a partir del seu ofici, amb la filla, una dona que no vol que la feina la defineixi.

— Ella vol viatjar, li agrada fer escalada, ha conegut un noi i se'n vol anar a viure amb ell a Tasmània. Potser està una mica perduda, però no és una irresponsable. Sap que viu en la incertesa i la precarietat i ho accepta, prefereix això que no sentir-se amb la pressió d’aconseguir fites. Entre els joves d’ara hi ha gent que té una vocació molt clara, però també altres que simplement volen una feina digna, gaudir de la vida i estar amb els que estimen. No pretenen res més que això.

A la teva època no passava? És impossible que tothom tingués una vocació.

— Les vocacions són molt tramposes, hi ha molta gent frustrada perquè no en pot viure, i són molt relatives, a vegades es desperten soles. Però abans hi havia aquest culte a la personalitat i aquesta pressió per ser alguna cosa, potser perquè els nostres pares venien de viure la postguerra. Havíem de tenir una carrera, una feina fixa, complir amb unes obligacions i tenir un ordre econòmic i professional ja de joves. Després de la crisi del 2008 i de la pandèmia, tot això ha desaparegut. 

A l'obra, quan el pare va triar l’escultura, la seva mare no ho va entendre. Ara la filla vol dedicar-se als tatuatges i ell tampoc ho entén. 

— A vegades es repeteixen els mateixos patrons perquè els pares no donem la confiança justa i necessària als fills i els deixem equivocar-se. Com a pare, és difícil veure com els fills s’equivoquen i deixar-los que facin. El bucle del títol fa referència al fet que no s’han sabut comunicar durant quatre generacions, ho han anat heretant. 

Quan vas voler dedicar-te a la interpretació, els teus pares ho van entendre?

— Gens ni mica, sobretot el meu pare. Va ser bastant traumàtic, crec que encara ho arrossego, i això que fa anys que és mort. M’estimaven i volien el millor per a mi, es van ocupar que no em faltés de res, però no em van donar confiança. A vegades no n’hi ha prou amb estimar-se, es necessita alguna cosa més. S’ha de trobar aquesta intel·ligència emocional perquè puguis ajudar el teu fill en comptes d’enfonsar-lo. 

Tot i això, tu vas seguir, et vas formar i has dedicat tota la teva carrera a la interpretació. 

— En el nostre ofici molta gent no té un suport a casa. És una feina que espanta, és normal. Conec molts companys de professió que els seus pares els van dir que no s’hi dediquessin. Amb els anys es crea una distància difícil. Jo vaig fer les proves a l’Institut del Teatre i em van admetre. Vaig deixar els estudis que estava fent i vaig pensar que ja em podien dir missa, que tenia 18 anys. En cap moment em van retirar la paraula, podia anar a casa a dinar, però amb cares llargues durant uns quants anys. No ho veien clar.

Just fa un any vas fer unes declaracions a Ràdio Estel que van aixecar polseguera. "Al teatre català hi ha una oferta excessiva. Hi ha molta gent jove que es vol dedicar a això i no hi ha feina per a tots. Potser s'han de plantejar que han de tenir un pla B", vas dir. N'has tornat a parlar públicament, des d'aleshores?

— No, ara és la primera vegada. Aquelles declaracions es van treure de context, i entenc perfectament que irritin, però per desgràcia són veritat. Si els joves es volen dedicar a la interpretació i realment els apassiona, que s’hi llancin, que es formin i que ho intentin, però segurament no se’n sortiran. I, per tant, si tenen un pla B, no es passaran la vida frustrats. Això, si t’importen els joves, els hi has de dir. Sembla que si t’esforces molt, te’n sortiràs, però no és cert. És una professió molt cruel.

Per què?

— Perquè no té a veure amb els mèrits ni amb el talent. Moltes vegades té a veure amb el físic: en funció del físic que tinguis, treballaràs més o menys. Jo era dels més dolents de la meva generació a l’Institut del Teatre, i soc dels que més vaig treballar. Hi havia gent molt més bona que jo que no se’n va sortir. És una feina precària, ho ha estat sempre i ho serà sempre. No podem pretendre que tothom que es vulgui dedicar a això tingui feina, perquè no hi ha lloc per a tots. Si no tens una alternativa, et pots trobar amb 35 anys arrossegant una frustració terrible. He vist molta gent amb aquesta preocupació. 

L'ofici d'actor està idealitzat?

— És una feina molt bonica quan les coses van bé, però van bé poques vegades. Sempre has d’estar pendent d’agradar als altres, de caure simpàtic, d’estar bé físicament, i ara amb les xarxes socials encara més. Si no tens no sé quants seguidors, ja no fas càstings. Estàs tot el dia esperant que els altres et validin fins a extrems molt bèsties.

Quan eres jove, tu no tenies pla B.

— No, però a la meva època era molt més fàcil que ara. Érem quatre xavals que ens hi dedicàvem. Només hi havia l’Institut del Teatre, no hi havia altres escoles, acabàvem 10 o 15 cada any i la majoria acabàvem treballant. Ara hi ha molta més oferta, però també un planter tan gran que no es pot engolir tothom. 

Vas debutar en la dramatúrgia ara fa deu anys, amb L'electe, i des d'aleshores has anat cultivant una carrera també com a escriptor d'obres de teatre. Què t'aporta el fet d'escriure?

— Fer d’actor m’omple com mai, però escriure m’ha donat molta riquesa intel·lectual. Em permet formar-me, documentar-me, llegir molt. Això, a la vida, ho he trobat a faltar. Vaig estudiar teatre, però allò no era una carrera, anàvem allà a passar la tarda, intel·lectualment no ens formàvem gens. Com a actor, en alguns projectes, he tingut la sensació de ser una persona llogada. Hi poso la màxima il·lusió possible, però qui té idees és el dramaturg i el director. Des que escric sento que he millorat com a persona, tinc més autoexigència i m’hi enfronto a gust.