Els quadres de Van Gogh cobren vida amb ‘Loving Vincent’

BarcelonaDibuixos animats, la nomenclatura popular del cinema animat, es queda curta per descriure Loving Vincent. La pel·lícula que demà arriba als cinemes -i avui es projecta al Macba- consta de 65.000 fotogrames pintats a l’oli sobre tela al llarg de dos anys per un equip de 125 artistes. Pintures animades, doncs, seria una descripció més acurada per a un llargmetratge excepcional, el primer de les seves característiques, que s’acosta als misteris de la vida i la mort de Vincent van Gogh a través del seu univers pictòric perquè, com va dir l’artista, “no ens podem expressar millor que a través dels nostres quadres”. Així, les imatges de Loving Vincent parteixen de paisatges pintats per l’artista i reprodueixen la pinzellada i l’estil impressionista del geni, imprimint a l’animació una qualitat gairebé material.

“La idea inicial, abans i tot que sorgís el nom de Van Gogh, era pintar una pel·lícula -explica Hugh Wellman, codirector del film amb Dorota Kobiela-. La figura de Van Gogh és extraordinària per molts motius, però el que ens oferia un gran avantatge per portar-la al cinema a través dels seus quadres és que, a diferència d’altres artistes, ell va pintar el seu món, els paisatges, la gent que l’envoltava... Les seves pintures eren com un diari. Amb Caravaggio hauria sigut més difícil”. Wellman i Kobiela van estudiar a fons la vida de Van Gogh i, sorpresos per l’abundància de fonts contradictòries, van optar per reflectir totes les visions sobre l’artista en el relat convertint-lo “en una mena d’investigació detectivesca”. El MacGuffin seria una carta de Vincent a Theo no entregada i el fil conductor del film l’Armand, fill del carter de Van Gogh, un personatge real però poc documentat. “Això ens donava més llibertat per utilitzar-lo -diu Wellman-. El film no contradiu cap fet històricament provat, però ens vam donar llibertat per escriure en els racons no il·luminats per la història”.

De la càmera al llenç

Les imatges de Loving Vincent parteixen d’obres de Van Gogh, però també d’escenes rodades amb actors que els animadors van fer servir de referència. “Ell també ho feia -justifica Wellman-. Goya pintava personatges a partir de la imaginació, però Van Gogh només pintava retrats de coses que tenia al davant i recreava la persona o el paisatge. Nosaltres vam rodar quatre setmanes amb actors amb el vestuari d’època amb una pantalla verda al darrere, com en un film d’efectes especials. I després els nostres millors pintors reimaginaven fotogrames clau en forma de pintures a l’oli a l’estil de Van Gogh i els altres pintors omplien els buits”.

Wellman subratlla que al film no hi ha efectes digitals, ni tan sols en els flash-backs pintats en una gamma de grisos. “Ja ens anava bé un canvi d’estil, no sabíem si el públic aguantaria 90 minuts d’animació a l’estil de Van Gogh”, bromeja. Però el públic sí que aguanta: la pel·lícula s’ha estrenat amb èxit a mig món, va triomfar als Premis del Cinema Europeu i és a la shortlist dels Oscars. “Per a l’espectador és refrescant veure imatges fetes a mà en què s’aprecien imperfeccions i el rastre de la pinzellada, sobretot després de 20 anys sent bombardejats constantment per imatges creades per ordinador -diu-. A més, a Occident la pintura és part del nostre paisatge visual, hi hem crescut i forma part de nosaltres. Hi connectem d’una manera gairebé inconscient”.