Un Pròsper per a l’eternitat

PalmaVeure Shakespeare és com escoltar Bach, ambdós sempre habiten en una altra dimensió. Per una altra banda, veure La tempestat, la darrera obra que el bard va escriure i signar en solitari, fa que les possibilitats de gaudi augmentin exponencialment. Que sigui a la Biblioteca de Catalunya, on Oriol Broggi practica la màgia blanca amb ingredients de primera qualitat, gairebé garanteix l’anterior. Per arrodonir-ho, si Lluís Soler és l’encarregat de donar vida a Pròsper, ja ningú no pot evitar les conseqüències dels efluvis de l’encanteri. Dit això i sense entrar en si La tempestat és peça testamentària o una declaració d’intencions, el que és clar és que conté tots els trets i virtuts de qui no té comparació possible. Els personatges, circumstancials habitants d’una illa que és també un univers, conformen un precís calidoscopi de la condició humana. Si, com diu Broggi, l’obra parla de perdó i reconciliació, tampoc no deixa de ser una miscel·lània on podem trobar des de venjances fins a ambicions, des de canalles fins a babaus, on ningú no és perfecte. O potser tan sols Miranda, interpretada per Elena Tarrats, i el seu enamorat, Ferran, encarnat per Eduard Paredes, segurament o tan sols perquè encara són massa joves, encara tendres.

Broggi és fidel a Shakespeare, com ho és també al seu mestre, Peter Brook, amb la seva inoblidable versió de l’obra que ens ocupa. Per part de Broggi no hi ha lectures més enllà del que està escrit a l’original, tot i que existeix la possibilitat d’una translació contemporània en el temps i en l’espai, com per exemple ho va fer Irina Brook al paternal temple de Les bouffes du Nord, però aquesta és una altra història. L’opció de Broggi és la constatació de la grandesa i intemporalitat de Shakespeare, vagin vestits com vagin vestits els protagonistes. Lluís Soler és un Pròsper sublim, humà, tot i les seves alquimistes habilitats, capaç de concebre una tempestuosa represàlia per a finalment, un cop aconseguit el seu objectiu, perdonar sense excepció, sigui quina sigui la magnitud del greuge. Babou Cham és Ariel, un versemblant esperit de l’aire, tot veneració, com a agraïment més que per convicció, mentre que Jacob Torres fa un Caliban dimonió molt adient, ambdós al servei d’un implacable Pròsper. La resta, Xavier Ripoll, Oriol Ruiz Coll i Ramon Vila, van assolint diferents personatges amb idèntica eficàcia, mentre sona de fons la guitarra de Marc Serra. Perquè què seria de La perla si no escoltàssim la música de Serra? Segurament una altra cosa. Tampoc cal no oblidar els llums, de Gina Moliné, els que aporten l’atmosfera adequada a tots i cadascun dels moments, rubricats amb la frase final que ho qüestiona tot. “Som de la matèria que estan fets els somnis” i que sentencia Soler, un Pròsper per a l’eternitat.