Prorrogat

PalmaDiu el programa de mà de Calidoscopi, la darrera criatura d’Estudi Zero, que “els personatges es mouen per situacions absurdes, violentes o profundament humanes”. Cert, però encara ho seria molt més si la conjunció fos copulativa en lloc de disjuntiva. Si les situacions són absurdes i violentes queda clar que són indiscutiblement molt humanes. La caricatura no desvirtua la realitat sinó que l’accentua, de tal manera que aquest punt tan agosarat, irracional i estrambòtic fa que el metafòric dibuix de la condició humana arribi amb més eficàcia. Que la funció estigui composta per diferents petites històries aporta segell Sans, de tal manera que ens transporta a aquell viatge que a aquesta mateixa sala pilotava Karl Valentin. Per a l’ocasió són diversos els autors que figuren a la nòmina de Calidoscopi –Esteve Soler, Juan Mayorga i Joël Pommerat–, que fa que el tarannà dels diferents esquetxos apugin una mica molt l’escalfor de cadascun. No hi ha humor blanc. Tots contenen una elevada dosi de verí, en la mateixa proporció que de causticitat i sarcasme i sense por de traspassar línies vermelles.

La primera història, la de l’home a qui un autobús ha passat per sobre, de la qual ja no diré més perquè seria espòiler, marca el tarannà de la funció. Humor negre en estat pur. La crueltat humana o la manca d’humanitat, que en aquest cas és el mateix, llueixen amb tota l'esplendor. La de la parella que confessa al seu fill de vint anys que no va ser un fill desitjat, augmenta exponencialment la porció d’inhumanitat. La del venedor de qualsevol cosa que pugueu imaginar és un mirall dirigit cap al pati de butaques. I així successivament. Tot plegat, arrodonit amb un número musical que interpreta Dominic Hull, un My way al més pur estil crooner, acompanyat per la resta del repartiment i vestits com ho feia Fortunio Bonanova and the Glamouramas en els seus gloriosos anys nord-americans. Naturalment en un conjunt tan divers no resulta senzill trobar el punt ideal d’homogeneïtat, però, així i tot, la funció atresora prou uniformitat, tant en les diferents historietes com en la interpretació dels set protagonistes, que en tan maratoniana funció es converteixen en un immens fotimer de personatges, vestits sempre de molt diferent manera. Tan sols un petit emperò, les perruques no són gaire necessàries. Amb els diferents canvis de registre, que hi són, n’hi ha prou.