Jazmín Beirak: "La principal barrera per accedir a la cultura és la falta de temps"

PalmaEn el temps que fa que està al capdavant de la Direcció General de Drets Culturals, òrgan dependent del Ministeri de Cultura, Jazmín Beirak ha impulsat l’aprovació d’un Pla de drets culturals que s’ha començat a implantar en diversos àmbits i accions. Dimecres 18 el presentarà a Palma, en un acte al bar Flexas, a partir de les 13 h. Una mica més tard, a les 18:30 h, serà a La Colectiva per parlar del seu llibre Cultura ingobernable (Ariel) –MÉS per Palma ha organitzat les dues activitats.

Fa dos anys que estau al capdavant de la Direcció General de Drets Culturals. Fins a quin punt ha calat la idea de la cultura com un dret? Quins avenços significatius heu pogut fer?

— La creació de la Direcció General és el resultat d’una feina col·lectiva i d’un impuls que venia des de molts llocs diferents –la gestió cultural, la creació, l’àmbit acadèmic, el jurídic i el polític– per situar la cultura al centre, com un dret. En aquest sentit, la Direcció és la cristal·lització institucional d’un moviment que existia des d’abans de la seva creació. En tot cas, des del principi vàrem tenir clar que el Pla de drets culturals no podia ser només un document, sinó que s’havia de traduir en accions efectives. Per això, quan el vàrem presentar ja teníem en marxa ajudes a projectes d’impacte social, a associacions i sindicats professionals, i finançament a les comunitats autònomes per impulsar projectes d’art a l’escola i al medi rural.

Tanmateix, avui dia n’hi ha que defensen l’experiència cultural des de l’òptica del consum i de l’entreteniment, també des de l’elitisme. Com si se n’hagués desvirtuat el significat.

— No crec que hi hagi un significat pur de cultura que s’hagi desvirtuat. La cultura no és virtuosa per naturalesa, ben al contrari. És impura, contradictòria i canviant, i està bé que sigui així. El que sí que s’ha perdut és la idea de la cultura com a dret; s’ha entès durant molt de temps com a oci, entreteniment secundari o com un àmbit reservat als professionals creatius. I l’hem allunyada del camp dels drets humans: com que no hem exercit el dret a la cultura, hem oblidat que existeix.

Si parlam de drets culturals, hem de parlar de doblers. Quina influència tenen en la relació de la ciutadania amb la cultura?

— La barrera econòmica és molt determinant, condiciona de manera directa qui hi pot participar i qui en queda fora, però les estratègies públiques centrades a facilitar-hi l’accés econòmic han resultat ser limitades, perquè el problema no és només aquest. En la darrera enquesta d’hàbits i pràctiques culturals del Ministeri de Cultura, per exemple, es demostra que la principal barrera per accedir-hi és la falta de temps. Després apareixen la falta d’interès i, en tercer o quart lloc, els doblers. La forma com organitzam les nostres vides, l’escassetat de temps i la voràgine productiva són probablement alguns dels obstacles més grossos. Si altres drets no estan garantits, com la renda, l’habitatge, el temps i les cures, els drets culturals tampoc no hi estaran.

Un dels eixos del Pla de drets culturals és l’efecte de la desigualtat territorial a l’hora de plantejar polítiques culturals. Com es pot revertir en un indret com les Balears, on s’aposta per vincular turisme i cultura?

— Segons un informe de la Direcció General de Drets Culturals, la cultura és el segon factor d’arrelament al territori. El problema és que durant molt de temps s’ha emprat la cultura com una matèria primera, com a combustible del turisme i d’un model turístic extractiu i voraç. Això no genera beneficis reals ni per a la cultura ni per al territori. Per això, és fonamental una política de descentralització cultural. I no parl de traslladar activitats del centre a les suposades perifèries, sinó d’impulsar els ecosistemes locals que ja existeixen. Reconèixer-los, enfortir-los i donar-los suport, entendre que la potència de la cultura passa per aquí i no per reproduir models que esgoten tant els llocs com qui els habiten.

Es poden garantir els drets culturals quan no es garanteix l’estabilitat dels creadors? La precarietat defineix la situació majoritària del sector.

— Els drets culturals no s’exerceixen només a través de la mediació de creadors i creadores. La nostra relació amb la cultura té moltes dimensions. Parlar una llengua és un dret cultural, com ho és la cultura comunitària, la gestió de projectes i la participació en les decisions sobre polítiques culturals. Ara bé, és imprescindible articular un sistema cultural que ofereixi condicions dignes al treball cultural. Això passa per una millora de les condicions laborals, molt marcades avui dia per uns marcs legals que no s’adapten a l’especificitat del sector. També hem de parlar de la sostenibilitat de la producció cultural. Hem d’implicar el conjunt de la ciutadania en la vida cultural: sense persones amb curiositat, temps i recursos per gaudir de la cultura, no hi ha públic.