Crítica de sèries
Cultura05/01/2024

Es pot fer humor sobre micropenis? La incòmoda sèrie que s’ho planteja

És 'The curse' la primera sèrie de culte o la primera decepció d'aquest 2024?

BarcelonaLes expectatives davant de la nova proposta de Nathan Fielder eren altíssimes, tant per les crítiques entusiastes rebudes des de la seva estrena als Estats Units com perquè la seva creació anterior, Los ensayos, suposa una obra suprema de la creació televisiva. Aquest cop, a més a més, Fielder s'ha conxorxat amb dues altres figures d'altura, l'actriu Emma Stone i l'actor, coguionista i codirector Benny Safdie.

Stone demostra que no s'arronsa davant dels reptes. En aquesta producció independent s'entrega a interpretar un personatge odiós, la Whitney Siegel, una dona obsessionada a desenvolupar un projecte de "reactivació" d'una comunitat, la Española, a Nou Mèxic, i rodar un reality al respecte juntament amb el seu marit, l'Asher (Fielder). De fet, els tres personatges principals de The curse, la parella i el col·lega que s'encarrega del reality, en Dougie (Safdie), són repulsius, cadascun a la seva manera. Una opció que trenca amb una de les regles fonamentals de les ficcions nord-americanes, encara més de les televisives: aquí no hi ha cap protagonista amb qui et puguis identificar o que et generi, en principi, una mínima empatia.

Cargando
No hay anuncios

Però tampoc som davant d'antiherois carismàtics o malvats fascinants. Els tres protagonistes encarnen diferents variants de misèria moral, fet que genera una incomoditat evident en l'audiència, que si no compra aquest supòsit abandonarà la sèrie al primer o segon episodi. Per aquí arriba també la lleugera decepció. Els personatges de The curse poden resultar un repte per a un públic poc avesat a aquest tipus de sàtira, però en cap cas suposen una novetat en el panorama audiovisual. Entronquen, per una banda, amb la tendència contemporània d'una ficció de la incomoditat social, humorística o no, que han conreat de Larry David a Donald Glover. Per altra banda, també recorden un tipus de sàtira de llarga tradició al cinema d'autor europeu sempre amatent a recrear-se en la baixesa d'algunes classes socials. Perquè The Curse s'apunta a aquesta tendència de disparar contra els privilegiats i els seus costums: aquí tenim la hipocresia d'una nepo baby que exerceix una pràctica brutal del capitalisme en forma de gentrificació disfressada de projecte sostenible i inclusiu.

Cargando
No hay anuncios

Previsibles en excés?

Les sèries anteriors de Fielder jugaven molt bé amb la incursió de la ficció dins de contextos reals fins al punt que no sabies mai per on desembocaria el conflicte. Aquí la conclusió de la trama no és previsible, però els personatges ho resulten en excés. Stone està magnífica, i això salva aquesta enèsima caricatura de la pija narcisista obsessionada amb la construcció pública de la seva imatge. Safdie dona vida a l'amic passiu-agressiu que no coneix la frontera entre fer broma i ser un carallot. Perfectament caracteritzat com a home anguniós, sembla sortit d'un film de Todd Solondz o d'un còmic de Daniel Clowes. I Fielder s'ha reservat el personatge més complex, el que pateix certa evolució dramàtica, de manera que la sèrie també guanya interès a mesura que avancen els episodis.

Cargando
No hay anuncios

The curse ofereix un plantejament més convencional del que semblaria pel que fa al tema de la gentrificació i els vincles dels blancs privilegiats amb les comunitats nadiues. Però no deixa de contenir guspires de geni. La sèrie brilla quan s'acosta al terror inquietant o a l'absurd màxim des de situacions quotidianes (la botiga de texans, la sessió de quiropràctica...), quan esprem al màxim la idea d'incomoditat o fins i tot quan és capaç de generar un esquetx brillant sobre humor autoparòdic, cultura de la cancel·lació i micropenis.

Nathan Fielder i Benny Safdie per a Showtime

En emissió a SkyShowtime