Pollença, 61è Festival

PalmaPollença.- De bell nou al claustre de Sant Domingo, amb un 61è Festival de Música que sens dubte fa honor a la història i a la categoria de l’esdeveniment. Per començar, la Simfònica, un clàssic i una tradició, acompanyant Kristian Bezuidenhout al piano i dirigida per Sergio Alapont, de qui el menys esplendorós que podem dir és que és un espectacle veure’l amb la batuta a la mà. El programa, un mes abans, anunciava Robert Schumann, però finalment va ser substituït per Mozart i el seu Concert per a piano núm. 22 en mi bemoll major, K.482. On no hi va haver canvis va ser en el pròleg i Beethoven es va encarregar de donar la benvinguda al públic que omplia el recinte i amb el qual el director exhibí una energia que ben segur hauria entusiasmat el geni de Bonn. A ell li encarregaren la música per als textos que Goethe havia dedicat a la història que protagonitzaren el Duc d’Alba i el comte Egmont quan els espanyols governaven Flandes –no entrarem en detalls. Uns potents acords inicials posaven el llistó de les intensitats on corresponia i la Simfònica en plena forma per encarar un Mozart en què, si amb Beethoven els punys d’Alapont aportaven a la peça un plus poderós i enèrgic, en va tenir prou amb els dos dits índex per conduir la situació. De fet, es tracta d’una sèrie de diàlegs entre el pianista i l’orquestra perfectament definits, dins un territori on conviuen la lleugeresa tan característica de l’altre geni, el de Salzburg, el que va aconseguir que la llegenda gairebé sigui parella de la seva música, amb alguns moments d’una profunditat indiscutible. Kristian Bezuidenhout en va fer una lectura molt delicada i precisa, per a una peça molt colorista, naturalment contestada amb la mateixa traça i textura per part de l’orquestra i especialment pel que fa a les intervencions de la flauta, els clarinets i els fagots. El públic, famolenc de gran música, el va obligar a fer el bis de rigor.

La segona part del concert va ser per a la Simfonia núm. 8 en sol major, op. 88, d’Antonin Dvorák, una composició que neix amb els aires folklòrics de la seva terra i amb la naturalesa com a teló de fons de tota una sèrie de situacions que van reflectint el seu estat d’ànim i que va escampant sobre un llenç, on dibuixa la satisfacció per la seva existència i la melangia del seu declivi. Alapont, per la seva banda, va anar traient tots els matisos a la composició i la Simfònica responent a les mil meravelles. Circumstància que va fer que tot just acabar i per causa dels calorosos aplaudiments, el director decidís oferir un inusual bis. Ho va fer amb la coda final de la vuitena i festa major final, tant al pati com a l’escenari, mentre Alapont s’abraçava a Miralles primer, pel seu solo de flauta, i després gairebé amb tots els que creuava la mirada. Alegria que s’encomana i el públic entusiasmat.