Júlia Febrer Bausà: “La poesia és l’oportunitat d’utilitzar les paraules d’una altra manera”

Sant JoanNascuda a Sant Joan l’any 1998, Júlia Febrer Bausà forma part d’aquesta nova generació de veus que arriben a la poesia amb una mirada pròpia, feta de paraula, imatge i matèria. El seu nom ha començat a ressonar amb força dins el panorama literari després d’obtenir el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2025 amb Arrel inoïda, una obra que confirma la solidesa d’una autora encara jove però ja amb un univers poètic ben definit. A aquest reconeixement s’hi ha sumat enguany el Premi Martí Dot de Poesia, convocat per l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, pel poemari Llum de cendra que es publicarà a la tardor.

El camí de Júlia Febrer no ha estat lineal, sinó més aviat fet de travessies i retorns. Va estudiar Llengües Modernes a València, amb àrab i francès, però un any després, les tècniques escultòriques la dugueren a Barcelona i més endavant a Finlàndia, en una recerca constant de formes, textures i llenguatges. De tornada, els Estudis Literaris i el màster en Teoria Literària acabaren de situar la paraula al centre del seu recorregut.

Avui, Júlia Febrer viu entre Mallorca i Barcelona, entre l’arxiu i l’aula, entre la Casa Blai Bonet, la feina amb el fons fotogràfic de Damià Huguet i la docència universitària en l’àmbit de la literatura i el cinema. Una trajectòria marcada pel diàleg entre paraula i imatge, entre arrel i desplaçament, que ens convida a conversar amb una poeta que escriu des d’un lloc molt íntim, però també des d’una mirada oberta al món.

Quan vau descobrir que la poesia era una forma d’expressió per a vós?

— A l’IES Mossèn Alcover de Manacor vaig tenir una professora de català que ens va introduir a la literatura catalana i em va cridar molt l’atenció. Uns deures varen consistir a fer un poema sobre una estació de l’any, i allò ja em va interessar molt. Amb una amiga anàvem a la biblioteca de Manacor a llegir poesia i vaig començar a descobrir poetesses i també autores més joves. Vaig trobar una forma d’expressió amb la qual em sentia còmoda i identificada. A partir d’aquí, sempre duia un quadern on anava escrivint. Era una cosa molt íntima. Durant la carrera ja veia que el llenguatge poètic era on em sentia més còmoda. I quan feia escultures, tot ho lligava amb llibres que m’havien agradat. Les cites de poetes m’inspiraven per fer una obra més manual. L’any passat, a l’Escola de Mallorquí, havien penjat els Premis de Manacor, i va ser quan vaig recollir tot el que havia fet.

D’on surt el títol Arrel inoïda?

— M’agrada molt descobrir paraules. A casa, amb la meva mare i la meva germana, ens agrada retallar paraules dels diaris. Un dia, la meva mare em va donar la paraula inoït i em va cridar molt l’atenció, perquè m’agrada reflexionar sobre el silenci. Inoït vol dir que és una cosa que hi és, però que nosaltres no sentim. Em va semblar molt inspiradora aquesta idea de les coses petites que ens envolten, però que no escoltam, sobretot en una societat com l’actual, marcada pel renou. Aquesta és la idea que segueix el llibre.

Què us inspira a escriure poesia?

— Hi ha uns quants paral·lelismes. Per exemple, el primer seria el paral·lelisme entre pell i paper, i després entre escriptura i paisatge. També hi ha la reflexió sobre el llenguatge. Vaig fer feina amb dones majors. Ens fixam molt en com els infants aprenen a llegir, però fins a quin punt ens feim càrrec de quan una persona major perd el llenguatge? També m’inspira mirar el paisatge, allò que m’envolta i la manera com xerram.

Com és el seu procés creatiu?

— N’Antònia Vicens sempre diu que se li emmagatzemen coses als ulls i que després ella hi va posant paraules. En el meu cas, quan vaig a caminar o a fer voltes amb bicicleta, hi ha imatges que em venen, que em criden molt l’atenció, de tal manera que de vegades em surt un vers directament. Després, a casa, hi faig molta feina.

Quina és la darrera imatge que us ha inspirat?

— L’altre dia, per la carretera de Felanitx a Sant Joan —el cel i l’astronomia són temes que m’agraden molt—, vaig veure una imatge de la lluna quasi plena entre núvols. Era una lluna que pareixia que queia damunt els núvols.

Quins són els autors o autores que us han marcat?

— Hi ha dues línies. D’una banda, els escriptors de literatura catalana, com Antònia Vicens, Mireia Calafell o Laia Malo. Però, d’altra banda, també m’inspiren artistes que escriuen i fan altres coses, com Fina Miralles o Giuseppe Penone. Ells fan instal·lacions artístiques i alhora escriuen.

Com descriuríeu la vostra poesia?

— És bastant purificada. No faig versos molt llargs. Una paraula repetida tota sola és més punyent que tota una pàgina escrita. La meva poesia és vers lliure. Són versos curts, però cerc la sonoritat de les paraules. No és una poesia carregada.

Quin moment viu la poesia?

— Tenim la sort que s’està publicant molt i que hi ha molta gent jove. A Mallorca hi ha molts d’autors, tant emergents com veterans. És un moment molt ric. Crec que la poesia viu un bon moment, però la clau està en la importància que donam a aquest llenguatge. La part positiva és que està viu.

Quina importància dona Júlia Febrer a la poesia?

— La poesia em dona l’oportunitat d’acostar-me a les coses d’una manera diferent. És l’altra cara del llenguatge. La poesia és l’oportunitat d’utilitzar les paraules d’una altra manera.

Què us ha aportat estar dins l’arxiu de Damià Huguet?

— M’ha ajudat a donar importància a una Mallorca que no he conegut de primera mà, i això m’ha inspirat molt. És veure totes les capes que tenen les fotografies.

Què voleu transmetre a les persones que llegeixen la vostra poesia?

— Si et poses a llegir poesia, és perquè vols aturar-te un moment i obrir-te a altres coses. Al final, és deixar-se escoltar coses que, en el dia a dia, no tenim temps de sentir. Quan els lectors llegeixen els meus versos, crec que es tracta de posar atenció a les coses petites, que és el que em mou a viure.

Com resumiríeu la vostra poesia amb una paraula?

— Una paraula seria porosa. M’agrada pensar que és oberta, que el lector hi té cabuda.

A la tardor sortirà el segon poemari, Llum de cendra. Què ens en podeu avançar?

— Quan vaig acabar Arrel inoïda, vaig veure que tenia molts de poemes. Quan et fixes en els autors que més t’han agradat, també et fixes en els premis que han guanyat. Hi havia un gruix de poetes joves que havien guanyat el Martí Dot i ho vaig intentar. I el vaig guanyar. L’astronomia m’agrada molt i Llum de cendra parteix d’un fenomen atmosfèric, que és la llum cendrosa, quan la lluna està molt prima. Llum de cendra parla de la idea que no fa falta mirar només les coses que estan molt il·luminades: si tenim els ulls atents, hi ha altres coses que es veuen. M’agrada pensar que el passat i el present no són coses tancades. El passat ressona perfectament en el present.

Què sentiu quan escriviu poesia?

— És molt diferent quan l’he de llegir que quan l’he d’escriure, perquè per a mi escriure és un procés molt íntim. El fet de publicar el poemari m’ha fet com amollar-lo i deixar que la gent faci el que vulgui amb els poemes. Ha estat preciós que la gent llegeixi els meus poemes. Però quan els dic en veu alta, la gent em diu que és molt diferent llegir-me que sentir-me. Recitar m’ha agradat molt.