Júlia Febrer: "La poesia és crear ponts entre les coses"

PalmaBasta parlar mig minut amb Júlia Febrer (Sant Joan, 1998) per saber que, tot i que Arrel inoïda és el primer poemari que publica, la poesia és part essencial, inseparable, definitòria de la seva vida. El jurat del premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera hi va destacar “un treball lingüístic sorprenent”, una qualitat derivada del profund respecte, i també de la devoció, que Febrer sent per les paraules. 

Guanyar el Ciutat de Manacor ha significat, en el vostre cas, publicar per primera vegada una obra. Com ho viviu?

— Sí, el premi ha fet possible publicar aquest poemari i això és preciós i alhora nou per mi. De vegades és mal de fer, entrar en aquests cercles, i coses així ho fan possible. I la veritat és que també m’ha servit d’empenta a escriure més, a confiar més en el que faig. Fins ara tots aquests versos eren només meus, eren un treball íntim i personal, i ara veig que comença a ser hora que altra gent pugui llegir-los. 

D’on sorgeix el vostre interès en la poesia? 

— Jo diria que la poesia és una manera de mirar i de sentir el món, de crear relacions amb els altres. I sent que tot això m’acompanya des dels 15 anys, més o menys, quan vaig tenir una professora de català al Mossèn Alcover que ens va ensenyar poetes i versos. I amb una amiga anàvem a la biblioteca i en cercàvem: ens assèiem devora la prestatgeria de poesia, que tenia tots els llibres mig aferrats perquè ningú els consultava, i compartíem versos. I alguna cosa va calar llavors, i fins ara. Si ho perdés, perdria la fascinació envers el món: m’agrada pensar que la poesia també és això. 

Tanmateix, us dedicau a l’art també des d’altres disciplines. Estan totes connectades entre elles, d’alguna manera?

— Sí, tot forma part d’una mateixa manera d’expressar-te. Avui dia ja s’ha dit i repetit moltes vegades: les etiquetes com els gèneres literaris i les disciplines artístiques s’han transcendit, tot i que cadascuna pugui mantenir la seva idiosincràsia. Però m’agrada pensar en el que es va fer durant les avantguardes: com la paraula va sortir dels llibres i va entrar en altres suports, i de la mateixa manera als llibres hi van entrar dibuixos, i fotos, i moltes altres coses. D’aquest frec en surt encara ara moltíssim de suc. La poesia per mi és molt més que un conjunt de versos: és crear ponts entre les coses, també entre les disciplines amb què faig feina.

La paraula és el vostre material primigeni, no és així?

— Sí, no és un material més, és essencial en tot. La paraula passada pel cos, per les mans i per la boca. Quan estudiava escultura, els meus treballs bevien de poemes i fragments literaris. 

Quins són els vostres referents, en aquest sentit?

— No són només poemes, ni de bon tros. Pens en gent com Fina Miralles, Perejaume i Giuseppe Penone, entre d'altres, perquè per ells la poesia va de bracet d’altres pràctiques, com la performança i les instal·lacions. I aquests tres, a més, comparteixen la fascinació cap a l’element de l’arbre, que per mi també és essencial. En tot cas, per cada projecte artístic sent que tenc uns referents concrets, que també poden ser companyies de teatre o fotollibres o… Aquests tres que he dit, per exemple, escriuen igualment que caminen i pinten i fan fotografia, i sent que és en aquests gestos que la poesia obté un valor afegit.

I aquesta Arrel inoïda, d’on prové?

— Un dia una amiga em va contar que a la seva repadrina li havia entrat un granet de blat dins l’orella i havia germinat. És una història que s’ha repetit molt, però a mi, llavors, em va quedar. Em va generar un interès per les coses que potser no veim a primera vista, però que hi són i que d’alguna manera ens travessen: per mi el secret és fixar-se en tot allò que no és explícit ni evident. Així que d’alguna manera Arrel inoïda vol dir estar disponible, atent a tot allò que ens envolta i conforma, també a través dels silencis. També té a veure amb el diari ARA, l’origen del poemari. 

Com és?

— Bé, jo el solc llegir a ca mon pare i ma mare quan ja ha passat per moltes mans. De fet, moltes vegades m’arriba quan tant ma mare com la meva germana ja l’han subratllat, però tant és perquè a mi també m’agrada retallar-hi paraules quan el llegesc, com una manera de tenir-les físicament també. I un dia ma mare me’n va donar una que ella havia retallat i li havia fet pensar en mi: era el verb inoir, que estava escrit a alguna pàgina del diari, i quan me la va donar vaig pensar que aquesta paraula jo no l’amollaria mai. Així que, en realitat, també prové d’allà.