Poemes a Spinoza

Jorge Luis Borges dona mostres d’admiració per la filosofia de Spinoza, dedicant-li dos poemes complets, titulats ‘Spinoza’. El primer es troba inclòs en el poemari El Otro, el Mismo (1964), i el segon a La moneda de Hierro (1976).

En el primer poema, Borges s’imagina Spinoza un dia qualsevol, d’hivern, treballant en el seu taller a la penombra, cap al tard. Fa referència a l’ofici manual del filòsof com a polidor de lents de vidre d’alta precisió destinats a formar part d’instruments òptics, com microscopis i telescopis. Es tracta d’un ofici que li permet establir vincles amb destacats membres de la comunitat científica europea com Christiaan Huygens i Robert Boyle, en un context marcat per la revolució científica, i que li proporciona els ingressos suficients per viure i dedicar-se a la filosofia.

A l’inici del poema fa al·lusió a “les mans translúcides” del filòsof amb la intenció de mostrar que fabricant lents transparents deixa passar la llum de la veritat, i de passada podem pensar que a les mans que són lents no hi ha explotació, ni alienació ni estranyament, només l’esforç d’un artesà que manté un vincle filosòfic amb el seu treball. A continuació, afegeix que aquestes mans pertanyen a un jueu que viu dins “el gueto”. Sabem que es refereix al barri jueu d’Amsterdam, on el filòsof vivia amb la seva família fins a l’hérem o excomunicació i expulsió de la comunitat jueva, acusat d’ateisme, concretament, de negar la immortalitat de l’ànima i afirmar que Déu és natura. El càstig religiós és una mort civil que condiciona greument la vida de Spinoza i el tracta talment un proscrit, a través de la prohibició de donar-li feina, i l’obligació d’evitar el contacte personal, de paraula o per escrit, no donar-li manutenció ni allotjament, ni ajudar-lo de cap altra manera. Si bé no és cert que Spinoza exercís l’ofici de polidor de lents dins el gueto. Amb això Borges s’avança a la realitat, ja que comença a fer-ho més tard, després de ser expulsat, a l’edat de vint-i-tres anys.

Del treball manual a l’intel·lectual

Borges dona a entendre que Spinoza s’oblida de les seves mans i del confinament en el gueto, i que somnia “un clar laberint”, és a dir, una sortida, que podria ser la dedicació a la filosofia. Tanmateix, aquest desplaçament subtil del treball manual a l’intel·lectual ens permet recordar que Spinoza va combinar les dues activitats fins al punt de ser inseparables i exercir-les onsevulla que residia dels Països Baixos. Segons la interpretació del filòsof francès Gilles Deleuze, el mètode geomètric de Spinoza que dona lloc a l’Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, coneguda senzillament com a Ètica, és conseqüència de la minuciositat, la precisió i la concentració, i la recerca de claredat que aplica en el seu ofici. Deleuze parla d’una geometria òptica que travessa l’obra, i que ha de comprendre Spinoza de manera integral, com un artesà filòsof.

Borges completa el perfil biogràfic del filòsof fent saber que estima la solitud i que no se sent atret ni per la fama ni per l’amor. I acaba el poema amb un apunt que defineix la seva filosofia com a racionalista, “lliure de la metàfora i el mite”, i parla del descobriment més preuat, el de l’infinit, representat per la figura de Déu que orienta la mirada a través del vidre cap a l’univers.

En el segon poema dedicat a Spinoza, Borges el descriu com un jueu “d’ulls tristos i pell citrina”, ja amb una edat avançada, com “una fulla que en el riu declina”, malalt, a prop del no-res, però que persisteix en la tasca iniciada a la joventut de “polir” Déu, com si fos una lent que necessita llum per tenir algun sentit. Borges se centra en la relació del filòsof amb Déu a través de la seva Ètica, i dona així continuïtat temàtica al poema anterior, començant aquest on acabava l’altre.

Spinoza és vist per Borges com un creador d’infinit, un home que “construeix Déu en la penombra”, i en demostra l’existència geomètricament, “amb la paraula”, aplicant un mètode minuciós i sistemàtic, basat en les connexions entre definicions i explicacions, axiomes, proposicions i lemes, demostracions, corol·laris i escolis, i també prefacis i apèndixs, avançant en les argumentacions estimulat per un amor envers Déu que no espera cap reciprocitat ni tampoc ser recompensat, un amor intel·lectual, que, dit en termes spinozians, ha d’ocupar “la ment al màxim”, perquè aquell que més es coneix a si mateix i a les coses, més coneix Déu i més savi i virtuós és i, per tant, menys tem la mort, perquè sap que és inseparable de la substància divina.

Borges també cita Spinoza almanco a altres cinc poemes. Cronològicament, apareix citat com “el geomètric Spinoza” en el poema titulat ‘L’Alquimista’, en el qual presenta la seva visió panteista d’un déu etern que “és cada cosa”, l’alternativa al ser que és aigua de Tales de Milet. En el poema titulat ‘Israel’, parla de la seva condició jueva que l’uneix al destí de molts altres homes odiats i perseguits. També en fa una breu menció a un altre poema, aquest dedicat a G.A. Bürger, un poeta alemany del segle XVIII que sabia que “estam fets d’oblit”, la qual cosa a ulls de Borges el feia més savi, però no canvia el fet que l’existència estigui marcada per l’oblit, de la mateixa manera que conèixer els corol·laris de l’Ètica de Spinoza tampoc no impedeix el pas del temps ni els seus efectes. En el poema ‘Nihon’ (Japó o ‘terra del sol naixent’), menciona la substància infinita de Spinoza i els seus atributs igualment infinits, entre els quals hi ha l’espai i el temps. Es tracta d’una veritat deduïda de les definicions, axiomes, proposicions i corol·laris que estructuren l’Ètica. Finalment, en el poema ‘Algú somnia’, compara el poeta Walt Whitman amb la divinitat de Spinoza, perquè, com ell, decideix “ser tots els homes”.

Prescindir de desitjos

A Menorca viu filosòficament Ponç Pons, un poeta alaiorenc entusiasta de Spinoza, que declara estar disposat a seguir-ne les lliçons i estil de vida senzill, prescindint de certs desitjos i renunciant a “riqueses, honors, plaers i vanitats” per tal de ser feliç. De tot això i més, en parla en el poemari El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema, 2014), a través d’aforismes, plens de bellesa i veritat spinoziana. En un dels primers pensaments, confessa que intenta polir les paraules, com si fossin lentes, “per poder veure, a través d’elles, amb més claredat el món”. Reconeix, després d’un feixuc horabaixa de feina, que recupera les forces llegint Spinoza i escoltant la música del camp. A un altre moment, rellegeix Spinoza, recorda l’excomunió que va patir i reflexiona sobre com el poder usa la por com a instrument de corrupció. Es queixa del poc interès que desperta Spinoza en els suplements culturals, atents només als nous pensadors postmoderns. Fa referència amb sarcasme a l’estat degradat de la Natura que és Déu, i amb el mateix to, recull l’estranyesa d’un hortolà que no impugna la concepció spinoziana de “tot és Déu”, i que així mateix troba que li ha costat massa crear el món. Parla de nou de Déu com a divinitat omnipresent: “En la paraula, els fets, a la intempèrie...”, i sobretot, a fora dels temples. I comparteix la defensa de Spinoza de la llibertat humana, amb el matís que ser lliure equival a actuar seguint la necessitat de la naturalesa, a la vegada que critica que accepti com a vertaderes totes les idees referides a Déu, i que no percebi aquelles amb rostre intolerant i repressor. Finalment, s’impressiona per la mort prematura de Spinoza, a tan sols quaranta-quatre anys. El més probable és que el matàs la pols de vidre acumulada diàriament als seus pulmons per culpa de la seva feina.