Hèctor Hernández Vicens: “La por canvia el pensament i condiciona la societat. Ho feim tot per por”

PalmaEs mostra sorprès per les reaccions dels darrers vint dies per la seva primera pel·lícula. Hèctor Hernández Vicens (Palma, 1975) estrenà a Espanya El cadáver de Anna Fritz. Tot just la varen veure uns 10.000 espectadors. De sobte, en tres setmanes, s’ha convertit en tot un fenomen a les Filipines, on se l’han descarregada il·legalment 6 milions de persones. Durant els dies que ha estat a Palma per assistir als homenatges a la seva mare, l’escriptora Antònia Vicens, parlam amb Hèctor Hernández, que, a més de director de cinema, és un guionista que ha treballat en nombroses sèries i pel·lícules (El cor de la ciutat, Kubala, Moreno i Manchón, Los Lunnis, Pacient 33 o Suite de nit ). També ha coescrit Fènix 11-23, de Joel Joan, i és creador i director de Pol&Cia (TV3).

Com s’explica que a Espanya El cadáver de Anna Fritz no sumàs ni 10.000 espectadors i a les Filipines ja superi els 6 milions de visionats, les xarxes en vagin plenes i fins i tot s’hagin fet samarretes amb el títol de la vostra pel·lícula?

Quan es va estrenar al Festival de Sitges, la veritat és que hauria fet falta un miracle perquè es convertís en una pel·lícula de gran públic. No teníem diners per a la promoció, el gran públic no sabia ni que existia, i no podíem estar ben situats a les sales. Amb aquestes condicions, ja sabíem que seria una pel·lícula per a petites minories. Així i tot, en sis mesos es va veure en 12 països i hem acabat anant a festivals internacionals importants. Ara mateix hi ha tiratges molt grans de DVDs als Estats Units i a 16 països més. Hi ha televisions que s’hi interessen i TV3 l’ha agafada perquè és una producció catalana. Ara en fan el doblatge al català. Nosaltres la vàrem rodar en castellà perquè aquí no trobàrem suport. Ara bé, com que TV3 dóna l’opció de veure-la en versió original, recoman que s’hi vegi, com qualsevol altra pel·lícula. Amb tot, estam contents de com funciona el film.

I què ha passat a les Filipines?

El que puc dir és que fa poc més de quinze dies em vaig despertar i tenia un munt de whatsapps de l’equip demanant-me, precisament, què estava passant a les Filipines. Rebíem centenars, milers de comentaris al Facebook i érem trending topic en aquell país, amb 600.000 mencions en un sol dia. Primer es varen començar a descarregar la versió castellana, que la majoria no entenia; seguidament degueren aconseguir la versió danesa subtitulada en anglès i ara crec que ja n’hi ha una de subtitulada en tagal. Hi ha hagut milions de descàrregues, tot pirateig. Hem sabut que una actriu molt coneguda a les Filipines la va recomanar i la bolla es va fer més grossa. És un boom enorme. Hem contractat una empresa que es dedica a tancar els enllaços des d’on la descarreguen. En tanquem 50 cada dia i se n’obren 50 més.

S’ha dit que la pel·lícula va sobre la necrofília. Sabeu si és un tema que interessa especialment a les Filipines?

El primer que he de dir és que la necrofília no és el tema de la pel·lícula. Es desenvolupa al dipòsit de cadàvers i hi ha una escena en què una actriu famosa mor i tres joves la van a veure i la violen; però ella no era morta. Està basada en una història real que vaig llegir quan anava a l’institut. En realitat, la pel·lícula és sobre la por que et genera imaginar què poden dir de tu en saber que has comès necrofília. La de necrofílic és una etiqueta pitjor encara que la de violador i aquests joves temen la seva mort social.

Així, heu fet de la por l’eix central d’ El cadáver de Anna Fritz.

La por és el sentiment que impera a la pel·lícula. De fet, és un sentiment tan animal que es té la mateixa por a un psicòpata que al que la gent pugui pensar de tu. Quanta gent no ha matat per ocultar una malifeta? Un animal no ho fa, això. La por psicològica et canvia el pensament, és un instint de supervivència. Ens canvia el pensament i condiciona enormement la societat. Ho feim tot per por.

He llegit algú que la qualificava de masclista.

Doncs qui veu la pel·lícula la troba feminista. Ells són animals moguts pels instints. Ha de ser masclista una pel·li sobre un violador? Com a director, cuid igual la protagonista que els tres personatges masculins. No jutj, intent comprendre, que no vol dir acceptar.

El cadáver de Anna Fritz es desenvolupa pràcticament tot el temps al dipòsit d’un hospital, amb només quatre actors. Economia de recursos?

En fer una pel·lícula que saps que no tindrà gaire ajuda, millor fer-la amb pocs actors i canviant el mínim possible d’espais. Heu de tenir en compte que, quan anava a les productores i els explicava el guió, una dona que en teoria és morta i tres homes que la violen, el dipòsit i demés, em deien “val, val” i “adéu”. Havia d’economitzar, però també em va passar que el dipòsit té tanta força que m’hi vaig tancar, anant molt en compte de no fer teatre, sinó cine. Vaig posar molta intenció a la càmera perquè sigui la transmissora d’un gran ritme emocional.

Amb tanta descàrrega il·legal de la vostra primera pel·lícula, imagín què pensa del pirateig.

Pens que la gent no és conscient que en piratejar el que fa és anar matant el cine independent, posar-hi fi. De fet, maten el cine lliure, aquell que no depèn de subvencions.

Com a guionista de sèries de televisió, quina opinió teniu de les que es fan al nostre país?

Ara les sèries es fan amb dos duros i massa pendents de l’audiència. En tot cas, TV3 ha fet darrerament un canvi significatiu, i ha passat dels culebrots a sèries molt cuidades, amb un interès qualitatiu. El crac, Cites o les més antigues, Plats bruts o Porca misèria. Les millors sèries no són d’encàrrec, són d’autor, i dignifiquen la cadena, no van per mesurador d’audiència. A nivell de l’Estat, ara mateix tenen El Ministerio del Tiempo, que està prou bé i també marca un punt d’inflexió amb les que havia fet anteriorment TVE. Han de tenir clar que no s’ha de treballar per a tothom perquè llavors no pots fer qualitat. Ni un llibre, ni una pel·li, ni una peça de música, no hi ha res que pugui ser per a tothom.

Com veis IB3 ara mateix?

Ara estic a l’expectativa per veure quin tipus de ficció volen fer. Parlen que el pressupost baix els condicionarà molt, i és cert que pesa, però les bones històries no tenen perquè ser més cares que les dolentes. Jo m’estim més bones idees i creativitat que no un gran pressupost. Has de saber com fer jugar al teu favor la baixada de recursos econòmics i fer una producció creativa. Per a mi, el més important és que pensin i defineixin bé la imatge que volen transmetre.