Crítica de teatre
Cultura30/12/2022

'El pare', una obra per fer encara més gran Josep Maria Pou

L'actor és el rei absolut d’una funció rebuda amb entusiasme per la platea

'El pare'

  • Autoria: Florian Zeller
  • Traducció: Joan Sellent
  • Direcció: Josep Maria Mestres
  • Amb Josep Maria Pou, Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Illamola

El pare és una d’aquelles obres que engrandeixen un gran actor i que fan gran el que encara no ho és. Al cap i a la fi, un personatge ideal per a un gran actor com Josep Maria Pou, rei absolut d’una funció rebuda amb entusiasme per la platea.

Cargando
No hay anuncios

La gran virtut, o una d’elles, de l'obra del francès Florian Zeller en abordar un tema tan dolorós com l’Alzheimer o la demència senil, tant se val el nom, rau en amarar l’espectador del desconcert que la malaltia provoca tant al malalt com a les persones del seu entorn, però mantenint l'atenció amb dosis d’intriga. Ho fa projectant a l’escena la ment atribolada del protagonista, l'Andreu, i això facilita els girs més estranys fins al punt de crear dubtes en l’espectador. Zeller barreja amb molta habilitat la realitat amb l'alteració d’aquesta que provoca la malaltia fins a fer-nos dubtar de quina és aquesta realitat i quines són les verdaderes intencions dels que envolten el malalt.

El pare de Josep Maria Pou és diferent del d'Héctor Alterio que ens va visitar fa sis anys en aquest mateix teatre. Ho és ja en el retrat del programa de mà: Alterio hi sortia amb un somriure beatificat; Pou, amb un posat seriós i una mirada freda. El seu Andreu té la virtut de la contenció que reforça la naturalitat, i així la credibilitat sense renunciar al desconcert de la manca de lògica. Cuida magníficament el detall del gest i, sobretot, l'expressivitat de la cara. Rosa Renom és la seva filla amorosa que busca la manera de compatibilitzar la seva vida amb protegir el pare enfrontant-se amb amor i entrega a una problemàtica ben coneguda per a qui n'ha patit les circumstàncies i que es nodreix de dolor, però també de la tendra comicitat que provoquen algunes reaccions insospitades del malalt. Humor necessari per guarir el dramatisme de la situació i neutralitzar la tristesa que provoca. Aspecte al qual també ajuda l’espai escènic de Paco Azorín. Un espai, una caixa buida amb unes quantes cadires que desapareixen al mateix temps que Andreu va perdent-se en la nuvolosa mental. Gran Pou i èxit garantit.