La Palma d’Alomar contra la de Ferragut, en un escenari teatral

PalmaSón dos dels noms més importants per entendre la fesomia de la Palma actual i tenen moltes coses en comú: una important formació, estades a l’estranger i un coneixement molt ampli del context que els envoltava quan, a mitjan segle XX, varen posar les bases d’aquesta ciutat tal com la coneixem ara. Així i tot, però, també hi hagué notables diferències entre l’arquitecte Josep Ferragut i l’urbanista Gabriel Alomar. Han estat precisament aquestes, les posicions contraposades entre un i altre, tot i la seva amistat, les que han convidat el dramaturg Josep Ramon Cerdà a posar paraules a una improbable trobada entre ambdós el vespre abans de la mort de Ferragut. Aquest diàleg imaginari és el bessó de l’obra L’arquitecte, que s’estrena el 7 de novembre al Teatre del Mar amb el segell de Produccions de Ferro i amb Xisco Segura i Miquel Àngel Torrens d’intèrprets.

“Josep Ferragut tenia molta prevenció sobre cap a on podia anar el futur de Mallorca”, exposa Cerdà, “i això va fer que, com a arquitecte municipal, es trobàs amb molts de problemes. Va prohibir urbanitzar zones de costa, a municipis com Pollença i Alcúdia, per exemple, i es va guanyar moltes enemistats, entre sectors privats però també del règim. En canvi, pel que en sabem, Gabriel Alomar era més possibilista. Ell mateix reconeixia que alguns dels seus projectes tenien un estil anacrònic, com l’avinguda de Jaume III, però s’excusava amb l’argument que a Mallorca no es podien fer coses gaire modernes. Així s’adaptava al moment polític i econòmic que li havia tocat viure, malgrat que els seus coneixements i gustos fossin uns altres. Ferragut va fer explícit el seu desacord amb el desenvolupament urbanístic mentre que Alomar va ser més dòcil. D’aquí és d’on sorgeix el conflicte de l’obra”, comparteix el dramaturg amb l’ARABalears.

Els resultats vs. les intencions

Si bé la peça, dirigida per Rebeca del Fresno, és una ficció, els fonaments que la sustenten provenen de la trajectòria real dels seus dos protagonistes i de la repercussió que han tingut les seves obres. “L’urbanisme i l’arquitectura sempre intenten coses, però jo crec que no les arriben a aconseguir mai del tot”, reflexiona Cerdà, qui parla de la bona consideració que tenen alguns dels edificis més emblemàtics de Ferragut, com l’església de la Porciúncula, però també de la divisió d’opinions que provoquen altres projectes seus. “A més d’un poble hi ha una església seva racionalista, quasi brutalista, que la gent et dirà que és lletgíssima”, relata entre rialles, “perquè tenen molt de ciment i poca pompa religiosa, i la gent no hi estava gens acostumada. Més que allò que va aconseguir, m’interessa allò que va intentar, i el mateix em passa amb Alomar”.

Sobre l’urbanista encarregat de dissenyar el Pla d’ordenació urbanística de Palma dels anys 40, conegut popularment com el Pla Alomar, Cerdà comparteix que “ha estat molt criticat per com ho va fer, però era una reforma absolutament necessària”. “És clar que les seves contribucions es veuen de manera molt diferent, avui dia, perquè el temps ens ha fet veure-ho així. Però si pensam en la tasca d’arquitectes i urbanistes és evident que els toca lluitar contra la realitat intentant transformar-la. I ho han de fer en el moment que els ha tocat i amb les eines que tenen a la seva disposició: és massa fàcil criticar-ne el resultat i obviar-ne la intenció”.

Debats ideològics

Tanmateix, més enllà de les reflexions sobre les seves facetes professionals, per a Cerdà hi havia un altre element molt golós a explorar en aquesta trobada imaginària entre Alomar i Ferragut. “Mentre preparava l’obra que vaig fer sobre el rodatge de la pel·lícula El mag, que va tenir lloc a finals dels anys 60, em vaig adonar que durant aquella època hi havia moltes històries a explorar. Hem sentit, sobretot, dos discursos: un que diu que tot va anar bé i un altre que és la història dels vençuts. I enmig d’uns i altres hi ha un espai molt gros, que és on em vaig voler endinsar. Ni Ferragut ni Alomar vivien a la marginalitat, eren persones de món que havien estudiat a fora i coneixien les tendències en art i arquitectura, però aquí convivien amb un règim dictatorial. I no ho feien des de l’oposició, però tampoc des de l’absoluta complicitat. Hi ha tota una gamma de grisos, aquí, que crec que és molt interessant d’explicar”.

A més, l’autor, que va tenir la novel·la Reis del món, de Sebastià Alzamora entre els seus principals referents, reconeix que l’obra cerca també contribuir als debats actuals. “La situació que tenim ara prové de com es varen resoldre els debats ideològics de mitjan segle passat, amb coses com l’esbucament del teatre Líric, inclòs al Pla Alomar, una feta que jo faig coincidir amb la mort de Ferragut, tot i que hi va haver uns mesos entre una cosa i l’altra. Però és que em sembla una cosa bastant simbòlica, que ens diu moltes coses d’aquell temps: varen decidir tomar un teatre amb l’argument del progrés”, recorda el dramaturg, qui assegura que anava endarrer des de petit fer alguna cosa sobre aquest escenari desaparegut. Ara el Líric serveix de teló de fons d’aquesta obra de teatre que es podrà veure durant dos caps de setmanes consecutius, del 7 al 9 i del 14 al 16 de novembre, al Teatre del Mar.