Soleá Morente: “Sense ‘Omega’ no hauria fet aquest disc”

BarcelonaSoleá Morente (Madrid, 1985) no amaga l’emoció. Avui fa un concert a El Molino (21 h), el local de Barcelona on el seu pare, Enrique Morente, va fer l’última actuació el 23 de novembre del 2010, només tres setmanes abans de morir. “Dono les gràcies a la vida per haver-me posat en una família tan meravellosa, i amb un pare tan bestialment increïble i genial”, diu la Soleá, que els últims anys ha fet un pas endavant artísticament: de llicenciar-se en filologia hispànica i pensar a fer oposicions per dedicar-se a la docència, a acompanyar en directe la seva germana Estrella i el seu pare i finalment ser la protagonista: primer amb el projecte Los Evangelistas i després posant el seu nom a discos com Tendrá que haber un camino (El Volcán), que és precisament el que alimenta el repertori de concerts com el d’El Molino.

La Soleá mana, però no està sola, perquè a l’àlbum hi han col·laborat músics com J i Florent (Los Planetas), Antonio Arias (Largartija Nick) i Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida), entre d’altres. Amb ells ha tirat endavant l’aventura de convertir el cante flamenc en cançó. “Havia vist el que havia fet el meu pare a Omega amb Lagartija Nick, i vaig trobar que era el camí: portar el flamenc cap al rock, i el rock cap al flamenc, però explorant també en la música indie. És un territori que estic investigant. Vinc d’un lloc on escanta molt bé i necessito construir un llenguatge propi per bastir el meu propi món”, explica.

En la cruïlla hi conflueixen pals flamencs com els tangos, els fandangos i la granaína amb el pop i el rock, lletres del cançoner popular amb composicions de Fernández-Villaverde i David Rodríguez de llenguatge més pop i dues adaptacions de Leonard Cohen: Dama errante i Esta no es manera de decir adiós. “Les versions del mestre Cohen són dues cançons que el meu pare havia fet amb Lagartija Nick però que van quedar fora de l’àlbum. Són la baula que ens uneix amb Omega. Sense Omega jo no hauria fet aquest disc”, diu la Soleá recordant “l’impacte brutal” que va tenir aquell treball. “Va ser tot un exemple de valentia i d’actitud”, afegeix.

El flamenc i el pop

Dues cançons expliquen el món que està construint Soleá Morente: Vampiro i Solos tú y yo. La primera, composta per Fernández-Villaverde, és “la més popera”, i la canta amb accent castellà. L’altra, feta a mitges amb J, neix de la melodia d’uns tangos de l’Albaicín i del cançoner antic que sovint remenava el seu pare, i la canta amb l’accent de Granada. És la llengua condicionada per l’estètica musical, però també per la naturalesa de la Soleá. “Soc granadina i madrilenya. El pare era de Granada i la mare és de Madrid, i jo he viscut a les dues ciutats. Tinc aquesta barreja i en les cançons més flamenques em surt l’accent andalús i en les més pop el castellà. A vegades els faig servir tots dos en la mateixa cançó, com passa a Oración, que no vaig aconseguir fer-la ni granadina ni madrilenya”, diu una cantant que tan aviat escolta La Niña de los Peines, Leonard Cohen o Billie Holiday com Bon Iver, Minor Victories, Teenage Fanclub o Father John Misty. “Si mires el meu Spotify, és una bogeria”, explica amb un somriure.