Memòria Històrica
Cultura 03/07/2021

Pluja d'octavetes i premsa clandestina a l'Arxiu Històric de la Ciutat

Sense aquest element d'agitació la lluita antifranquista hagués estat impossible

4 min
Material confiscat per la policia arran la desarticulació d’una organització comunista. Barcelona, 5 de febrer de 1973.

BarcelonaDevia ser tota una aventura per a les filles de l'arxiver municipal de Barcelona Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) anar al pis de baix (la família vivia a la Casa Ardiaca) i buidar la bústia on amb nocturnitat molts havien deixat octavetes i premsa clandestina. N'hi havia que també, dissimuladament, durant la llarga dictadura, amagaven propaganda antifranquista entre les pàgines de llibres i revistes de la sala de consulta de l'Arxiu Municipal. Després, Duran i Sanpere ho guardava tot en una sala que va anomenar infern.

Bústia a la façana i l’entrada de l’Arxiu Històric l’any 1936.

Aquesta perillosa activitat de conservar la documentació clandestina no devia ser excepcional perquè, de les més de 9.000 octavetes que l'Arxiu conserva des del 1808, unes 4.000 són dels anys de la dictadura. "Sense premsa clandestina i sense octavetes no hi hagués hagut lluita antifranquista, era el sistema de connexió entre els militants, un instrument d'agitació que permetia la contrainformació", assegura l'historiador Manel Risques, comissari de l'exposició Quan plovien octavetes. Clandestinitat, premsa i propaganda antifranquista, que es pot veure a l'Arxiu Històric de la Ciutat fins al 29 de gener del 2022.

Repressió i afusellaments

L'exposició mostra material i testimonis d'aquella època tan fosca en què la policia castigava i perseguia qualsevol intent d'oposició. No era gens fàcil preservar els espais de propaganda i la seva descoberta podia ser molt traumàtica. N'hi va haver que van perdre la vida, com Joaquim Puig i Pidemunt, afusellat el 17 de febrer del 1949. Dirigent del PSUC i director de la revista clandestina Treball, va ser detingut durant una operació policial dirigida per Pedro Polo i coneguda com la caiguda dels 80.

Militant del PSUC confeccionant clandestinament la revista 'Treball' a Barcelona

Normalment les impremtes s'instal·laven en cases particulars o rebotigues. "I tornarem a fer la prova del soroll tal com havíem fet la primera vegada però amb les dues màquines de cosir treballant a tota marxa, l'una a càrrec de la Francesca i l'altra que feia anar l'Elena. Va ser oli en un llum: el treball de les màquines de cosir no deixava sentir el crac-crac de la Minerva", escrivia a les seves memòries Lluís Martín Bielsa, que va sobreviure al camp de concentració de Dachau i va tornar a Catalunya clandestinament travessant a peu els Pirineus i carregant una impremta mòbil. "Només una persona, per exemple, sabia on era la impremta de Treball, que estava darrere una carnisseria. Una vegada s'havien imprès els papers, es portaven a casa d'Eulàlia Martínez i des d'allà es distribuïen; sobretot ho feien dones i amb els diaris amagats en grans cistells, sota la verdura i la fruita", detalla el comissari de l'exposició. Malgrat totes les precaucions, la impremta va ser descoberta per la policia.

Còmics clandestins

Tot i la por, hi havia humor. A les acaballes del franquisme, es va publicar un còmic estripat, Aventuras y desventuras de un 091 al servicio diario de la represión, amb un personatge amb bigoti espès que recordava força Antonio Juan Creix, tristament cèlebre per les seves tortures. L'exposició mostra algunes de les capçaleres que van sobreviure durant el franquisme. A l'arxiu n'hi ha un miler, un 80% editades a l'interior i un 20% a l'exili. A finals dels anys 60 hi va haver també una proliferació de propaganda clandestina de la lluita veïnal, del feminisme, de l'ecologisme i del moviment antinuclear. Fins i tot es va crear una Agència Popular d'Informació, on periodistes professionals explicaven tot allò que no sortia a la premsa oficial. "Tot plegat va col·laborar en la construcció d'una cultura antifranquista que va passar de la resistència davant del feixisme a ser agent actiu del canvi democràtic", explica Risques.

Manifestació a Barcelona, febrer del 1976.

Es combatia el silenci i es denunciaven, amb la veu dels testimonis, les tortures i els afusellaments. La vaga dels tramvies de febrer i març del 1951 va ser una de les primeres grans protestes contra el règim franquista després de la Guerra Civil i les octavetes van circular força: "Lo que tienes que hacer cada dia es no subir al tranvía y desahogar tus males rompiendo los cristales", es podia llegir en una d'elles. I va haver-hi més protestes, com la convocada el 7 de febrer del 1959 contra Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, per haver dit que "todos los catalanes son unos mierda". En aquest cas, les octavetes animaven a fer un gran concert de clàxons. Tots aquests papers havien de ser efímers, però la sala de l'infern de l'Arxiu els ha conservat. "Tenim octavetes que fins i tot estan trepitjades –explica Núria Bosom, directora de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona–. No sabem on era la sala de l'infern perquè l'edifici es va reformar als anys 90, però segur que era dins l'edifici". Sigui com sigui, els implicats ho van aconseguir mantenir en secret perquè a Bosom no li consta cap denúncia de la policia contra l'Arxiu.

stats