Els noms no sempre són coses

PalmaSegurament tothom ha dit o ha sentit alguna vegada una frase com aquesta: “La construcció de l’edifici va durar dos anys”. Si ens hi fixam, aquesta frase té una cosa curiosa: hi ha un nom, ‘construcció’ que fa una cosa que, d’entrada, no esperaríem d’un nom: té una durada. Podem dir quant de temps va durar la construcció, podem dir que va ser ràpida o lenta i fins i tot que va ser constant. En canvi, si deim que “la construcció que hi ha al final del carrer és nova”, ja no parlam del procés de construir, sinó del resultat: l’edifici que s’ha construït. La paraula és exactament la mateixa, però el que designa és ben diferent.

Funció dins l’oració

Això és interessant perquè solem imaginar els noms com una categoria bastant fàcil d’identificar i de definir. Certament, són fàcils d’identificar: tothom que hagi passat per l’escola sap que ‘cadira’, ‘edifici’, ‘tren’, ‘professor’ són noms i que, en canvi, ‘construir’, ‘arribar’, ‘visitar’ són verbs. La definició, però, ja és més complexa. En general, diríem que els primers designen persones, objectes o entitats i els segons, accions, processos o estats. Tanmateix, quan començam a mirar de prop què fan els substantius dins les frases, aquesta separació tan còmoda es desdibuixa una mica.

La lingüística parla de ‘noms eventius’ per referir-se als substantius que poden denotar estats, activitats, processos o esdeveniments i que, a més, poden seleccionar els participants que intervenen en allò que designen. El terme ‘eventiu’ pot resultar una mica estrany, sobretot perquè ‘event’ no és una paraula catalana però és la denominació que s’utilitza en aquest àmbit per referir-se al que en anglès s’anomena ‘eventive noun’. Més enllà del terme, però, el que interessa és el comportament: hi ha substantius que poden funcionar com a predicats i que presenten propietats que associam habitualment als verbs.

‘Destrucció’ n’és un bon exemple. A “vaig presenciar la destrucció dels exàmens antics per part del professor”, ‘destrucció’ no designa ni un objecte ni el resultat d’una acció, sinó un esdeveniment. I, com que tenim un esdeveniment, també tenim participants: els exàmens que són destruïts i el professor que els destrueix. El nom conserva, per tant, una part de l’estructura que tindria el verb corresponent.

Noms amb més d’un significat

Això es veu encara més bé amb paraules que poden tenir més d’una lectura. Agafem ‘entrada’, per exemple. Mentre que si deim que “l’entrada de l’estació és molt bonica” ens referim a un lloc (o a una entitat), quan afirmam que “l’entrada del tren a l’estació va tenir lloc a les dues” parlam de l’esdeveniment d’entrar. La mateixa paraula pot designar una cosa o allò que passa amb aquella cosa, segons el context. Aquesta doble possibilitat és, precisament, un dels casos que tradicionalment s’han anomenat ‘noms d’acció i efecte’.

Però com podem saber què tenim davant? En realitat, no basta mirar la paraula al diccionari. Una de les pistes més interessants és el temps. Els noms eventius tenen aspecte lèxic, cosa que permet que incorporin determinades propietats relacionades amb la manera com es desenvolupa un esdeveniment. Per això podem dir que “la construcció del nou edifici de la universitat va durar dos anys”, comentar que “la construcció d’un hospital en tan poc temps és impossible” i que “estam cansats de la construcció constant de carreteres”. En aquests exemples, ‘construcció’ es comporta com el nom d’un procés: podem parlar de la seva durada, situar-lo temporalment i caracteritzar-ne la manera com es desenvolupa.

També podem parlar de ‘visites freqüents al metge’ i de les ‘exploracions constants de la NASA a Mart’. ‘Freqüent’ i ‘constant’ són modificadors especialment útils perquè afavoreixen la lectura com a esdeveniment d’un nom que podria ser ambigu. Una ‘visita freqüent’ no és una cosa que tingui la propietat de ‘ser freqüent’: són les visites, enteses com a esdeveniments, les que es produeixen sovint

I encara hi ha una altra característica que ens acosta els noms eventuals als verbs: poden tenir arguments. Un cop més, no cal espantar-se pel terme. Quan deim que “l’estudiant txeca va visitar la UIB”, el verb ‘visitar’ estableix una relació entre dos participants: algú que fa la visita i algú o alguna cosa que és visitada. Si convertim el verb en un nom, aquesta relació no desapareix del tot: podem comentar, per exemple, que “la visita de l’estudiant txeca a la UIB va ser massa curta”.

Disfressa nominal?

Això no significa, però, que puguem convertir qualsevol verb en nom i esperar que el resultat es comporti igual. Els noms eventius no són verbs amb una disfressa nominal. El paral·lelisme existeix, però també hi ha diferències importants. A més, no tots els noms que tenen relació amb verbs són eventuals: ‘professor’, per exemple, està relacionat morfològicament amb ‘professar’, però no designa una activitat ni un procés. Designa una persona. Per tant, que un substantiu sigui derivat d’un verb no ens diu, per si sol, quin comportament tindrà.

La distinció entre els noms eventuals i els resultatius tampoc no es pot resoldre amb una única prova: per distingir les lectures eventuals de les resultatives, la lingüística ha proposat diversos criteris. Algunes proves, però, depenen del context i hi ha noms que admeten més d’una interpretació.

De fet, una de les qüestions interessants és precisament aquesta: estudiar els noms eventius obliga a mirar una mica més de prop què fa un substantiu dins una frase. ‘Construcció’ pot designar un procés o el resultat d’aquest procés; ‘entrada’ pot referir-se a una entitat o a un esdeveniment; ‘visites’ pot parlar de diverses ocurrències d’una activitat.

La distinció entre noms i verbs és enormement útil, evidentment, però no es basa, només, en aquella idea tan estesa que els noms ‘anomenen coses’ i els verbs ‘expressen accions’. Un nom, doncs, no sempre és una cosa.