Nathy Peluso ho fa “llegendari” i Antònia Font “té gust de que s’acaba” en l’arrencada del Mallorca Live

PalmaLa mafiosa, la perillosa, la sandunguera. Nathy Peluso pot ser tot el que es proposi, que ho farà “llegendari”, tal com ella mateixa promet a Legendario, un dels primers temes amb què l’argentina va arrencar la seva actuació al Mallorca Live Festival, com si es tractés d'una declaració d'intencions. I aquesta era la sensació entre el públic: veien una artista que, a poc a poc, s’està convertint en llegenda. Amb la seva precisió vocal, una posada en escena sòbria però cuidadíssima i carregada de simbolisme, i un físic incansable, Peluso va deixar el nivell molt alt en aquesta primera jornada del festival, que té lloc a Calvià entre el 12 i el 14 de juny.

Era igual que fos salsa que hip-hop: l’argentina no va donar treva al públic, entregat i compromès amb ella des del primer “Tienes que aprender a amarte, perra”. En el que va ser el seu primer concert del Grasa Tour per Espanya, no es va deixar ni un dels himnes del seu darrer àlbum, impregnat d’aquesta grandiloqüència que només ella pot defensar: “No soy débil, no soy evidente, soy una pendeja casi clásica”, adverteix a Aprender a amar; “Qué me importa la gente, nací para ganar”, diu a Envidia; “Hay un jurado que quiere mi grasa en el Coliseo”, continua a Menina. 

Peluso ho fa tot així effortless, que diuen en anglès: com si no li suposàs cap esforç cantar, ballar i actuar al mateix temps. I això darrer, en el sentit teatral de la paraula. A cada interpretació, l’artista –amb les seves ganyotes, la seva actitud de diva i la seva manera de remenar-se per l’escenari– va demostrar que, efectivament, els seus inicis al món de l’art i la música van ser al teatre físic i a la dansa. Així ho van fer palès els seus ballarins també, que combinaven moments de ball, amb mímica i, fins i tot, una intensa morrejada. 

Seguint aquesta tendència ja tan estesa de convertir les actuacions musicals en petites pel·lícules –amb una trama determinada i elements visuals com vídeos–, l’argentina va fer viure a l’audiència una persecució policial en què no van faltar les pistoles, una reixa metàl·lica i, òbviament, “la presa”, ella. “Voy a ser mafiosa, la maravillosa”, ja ho va avisar en un dels temes que van fer que totes les allà presents entonàssin gairebé alhora la pregunta que es fa Peluso a Mafiosa: “¿Qué mierda le pasa a los hombres cuando se trata de una mujer?”. Un altre dels moments apoteòsics del seu show va arribar amb Roto i el càntic que ja és un mantra per als seus fans: “Levantate, perra, no hay tiempo. Si te duele, ¡curita!”.

Ara, tot el que Peluso té de tia dura, ho té de romàntica. I no se n'amaga. En un moment del vespre, i amb una clara inspiració en el seu admirat Luis Miguel, l’artista fa aprofitar una de les seves balades per amollar unes quantes roses vermelles entre el públic, a qui més tard es va adreçar per demanar-los que fossin conscients de la “benedicción” que era aquell vespre. Per acabar de mostrar el seu afecte cap als milers de persones que van ser al Mallorca Live per veure-la, la cantant va triar per acomiadar-se la seva particular versió de Vivir así es morir de amor, de Camilo Sesto, amb una darrera petició: “Que sigáis muriendo de amor”. 

Principi de viure sense Antònia Font? 

Les altres estrelles del vespre van ser els Antònia Font, una de les tres úniques propostes en català del festival, fet del qual es va fer ressò el mateix Pau Debon: “Potser hi haurà gent aquí que no ens entendrà, però els demanam que ens respectin”, va comentar durant l’actuació. Davant d’un públic que, si bé inicialment semblava que no era el seu, Antònia Font va poder confirmar que sí, que eren a ca seva. Batiscafo Katiuskas, Wa Yeah! i Calgary 88 van despertar els ànims encomanadissos dels fans que, tal vegada, devien veure per darrera vegada –almenys, en molt de temps– el grup en directe. 

“Ja veurem què passarà. Això és un comiat d’aquests anys. Hem de descansar i veure com ho feim”, va explicar el vocalista, intentant cercar les paraules correctes pel que suposa aquest moment en la seva carrera. Encara que sembla que ni ells ho tenen clar: “No sabem el que farem. Gràcies per ser aquí”, va dir en un altre moment del vespre, entre explicacions i agraïments que el deixaven visiblement emocionat. L’esclat de malenconia va arribar al final amb la darrera cançó, Viure sense tu, i la seva lletra, que mai havia sonat tan real. Potser era cert? Potser Antònia Font “té gust de que s’acaba”?