Per què el Museu Thyssen es pot quedar un quadre espoliat pels nazis?

BarcelonaLilly Cassirer Neubauer, com molts altres jueus durant el nazisme, va haver de malvendre una obra d'art en la seva escapada: Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de la pluja, de Camille Pissarro (1830-1897). Qui va valorar el quadre durant aquells anys de terror va ser un pèrit nazi, i Cassirer va rebre'n a canvi una quantitat simbòlica. Quan va acabar la guerra, Cassirer va reclamar l'obra de Pissarro. El 1958 els tribunals van decidir compensar-la amb 120.000 marcs. El 2005, el seu net va començar una batalla judicial per recuperar-lo i, després de diferents recursos, la Cort d'Apel·lacions del Novè Circuit de Califòrnia ha tancat el cas i no li ha donat la raó a la família, sinó al Museu Thyssen de Madrid.

El 1976, el quadre el va comprar el baró Thyssen-Bornemisza per 360.000 dòlars a un marxant de Nova York. Actualment, té un valor de 38 milions d'euros. Durant els 18 anys de litigi als Estats Units, la qüestió de fons ha estat sempre quina legislació s'aplicava, perquè implicava a un organisme, en aquest cas el Museu Thyssen, d'un estat estranger. Finalment, el tribunal ha decidit que és preferible aplicar les lleis espanyoles que fan referència als drets dels propietaris dels béns per determinar qui és el legítim propietari de l'obra. Segons els jutges, el motiu és que "l'aplicació de la llei californiana a aquest litigi perjudicaria considerablement els interessos d'Espanya, mentre que l'aplicació de la llei espanyola perjudicaria relativament poc els interessos de Califòrnia". El Thyssen ha comptat amb el suport de l'Advocacia de l'Estat durant tot el litigi; té la seva lògica, perquè el museu és una institució pública.

Si els jutges haguessin escollit la legislació californiana, el quadre seria propietat dels Cassirer. En canvi, han decidit aplicar el Codi Civil espanyol, que estableix, segons l'article 1955, que "el domini dels béns prescriu per la possessió ininterrompuda de tres anys amb bona fe". Si s'ha aplicat el Codi Civil és perquè a Espanya no existeix cap llei especial de restitució d'obres d'art.

El que sí que ha fet l'estat espanyol és firmar els Principis de Washington i la Declaració de Terezín. Són compromisos no vinculants, però que estableixen clarament que els estats han d'arribar a solucions justes i equitatives en el cas d'art espoliat. Per fer-ho, han de compartir la informació necessària per localitzar i restituir les obres d'art espoliades. És a dir, en el cas de la pintura de Pissarro, el ministeri de Cultura espanyol i per extensió l'estat espanyol actuen contradient el compromís que van adquirir en signar tant els Principis de Washington com la Declaració de Terezín.

La decisió judicial ha estat unànime, però la jutge Consuelo Callahan ha deixat per escrit que en discrepava: "Espanya hauria d'haver tornat voluntàriament aquesta pintura i així deixar clar que té un compromís amb les víctimes del nazisme, però, si s'aplica la legislació, aquest és el resultat". Un altre tema és si quan el baró va comprar l'obra va actuar o no de bona fe. En aquest cas, els tribunals van decidir que no hi havia hagut mala fe, però sí una certa manca de diligència perquè no es va comprovar tot amb prou rigor.

Restituir l'art espoliat

Els advocats de la família Cassirer han declarat que la decisió dels jutges no respon a la qüestió de per què Espanya prefereix aplicar la seva legislació sobre la propietat privada en béns que són fruit de l'espoli de la guerra. "Els Cassirer creuen que, especialment avui, amb l'actual augment de l'antisemitisme, s'hauria de qüestionar la insistència d'Espanya en mantenir art que va ser robat pels nazis". L'advocat del Thyssen, Thaddeus Stauber, ha explicat que el museu agraeix la resolució del tribunal.

De fet, altres països han decidit anar retornant, molt a poc a poc, l'art espoliat. Així, per exemple, el gener del 2022 França va canviar la llei per poder retornar aquestes obres. La llei, aprovada per l'Assemblea Nacional de França, va permetre que es restituïssin als seus legítims propietaris Rosers sota els arbres i 14 obres més espoliades durant el nazisme, que es trobaven a França i formaven part de col·leccions públiques exposades en grans museus com el Louvre i el Centre Pompidou. Entre les 15 obres hi havia una pintura de Maurice Utrillo i una altra del pintor jueu rus Marc Chagall, instal·lat a França a principis del segle XX.