Mor l'historiador Josep Maria Salrach, el gran medievalista català

BarcelonaJosep Maria Salrach, un dels grans medievalistes de Catalunya i d’Europa, ha mort a Barcelona als 80 anys. Feia temps que estava delicat de salut, però fins a l'últim moment va continuar actiu. El 8 d'abril encara va assistir al CCCB a la presentació del llibre col·lectiu La memòria dels catalans, dirigit pel seu col·lega i amic d'infància Borja de Riquer, un acte durant el qual Salrach va intervenir amb una brillant anàlisi breu sobre la mitificació en la història. Les darreres setmanes va estar hospitalitzat. La mort es va produir ahir dilluns, segons ha fet públic aquest dimarts la família.

Catedràtic emèrit de la UPF, és un dels grans experts en la formació de la nació catalana al voltant de l'any 1000. La seva tasca ha donat continuïtat a la dels grans medievalistes que han fornit la historiografia del país, amb figures com Ramon d'Abadal, impulsor el 1920 de l'obra magna Catalunya carolíngia, a la qual Salrach ha donat continuïtat juntament amb Gaspar Feliu. En una entrevista recent amb l'ARA, l'historiador ara desaparegut lamentava precisament que no podria acabar aquesta tasca: "Voldria acabar-la, però no podré. La feina ha anat passant d'una generació a l’altra: un segle per publicar tots els documents catalans anteriors a l'any 1000. Catalunya en té molts, i n’aniran apareixent més, sobretot als arxius de protocols notarials".

Salrach, el gran referent català per als estudis sobre l'Edat Mitjana, deixa una extensa i sòlida obra i una llarga llista de deixebles. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), on recentment se li va retre homenatge, era a més una figura estimada i respectada, de tarannà bonhomiós i amb contactes estrets tant a França, on havia estudiat i impartit classes, com als Estats Units, on havia cultivat en especial l'amistat amb l'historiador Paul Freedman.

Entre els seus títols destaquen El procés de formació nacional de Catalunya (1978); el segon volum (sobre el procés de feudalització) de la Història de Catalunya (1987) dirigida per Pierre Vilar, amb qui també havia tingut una estreta relació; la Història medieval de Catalunya (1998) escrita a quatre mans amb la seva primera dona i també medievalista Mercè Aventín; Catalunya a la fi del primer mil·lenni (2000); i una obra interessantíssima de maduresa, al marge de la seva especialitat estricta: La fam al món. Passat i present (2009).

Apassionat, dotat d'una gran capacitat de feina, rigorós i detallista, venia d'una família modesta de pagès de Llinars del Vallès, amb el pare invàlid, i va poder estudiar a Barcelona gràcies al seu oncle escultor i col·leccionista Frederic Marès, que es va fer càrrec de pagar-li les despeses: els estudis, la residència i la matrícula universitària.

Dolç en la parla i l'escriptura, ens ha deixat un erudit, docent i investigador que també va tenir especial cura en l'alta divulgació: primer, de jove, com a autor d'enciclopèdies per a Salvat Universal –tasca que li va donar gran capacitat expositiva i de síntesi i li va permetre aprendre a escriure en català– i, després, a través d'obres pròpies i col·lectives. De fet, actualment estava implicat en una història de Catalunya adreçada al públic estranger: ell s'encarregava de la part medieval, Riquer de la contemporània i Joaquim Albareda, amb qui també ha mantingut un estret lligam, de la part moderna.

La seva generositat i el seu mestratge, sempre de la mà d'un somriure afable, han seduït i han catalitzat la feina durant dècades de col·legues, deixebles i editors. "La història medieval de Catalunya i els Països Catalans s’escriu avui com Salrach ens ha ensenyat", va proclamar Antoni Furió al gener en l'homenatge a l'IEC.

A part d'Abadal i Pierre Vilar, també considerava com a referents intel·lectuals seus Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i, més cap aquí, Josep Fontana. I entre els col·legues francesos destacava Guy Bois, militant i historiador comunista, Michel Vovelle, capdavanter en història de les mentalitats, i Pierre Bonassie, humanista marxista la influència del qual el va portar a escriure la història de la fam al món. De fet, Salrach, en el terreny ideològic, es va moure en el triangle catalanisme, marxisme i cristianisme.

De tarannà conciliador, li havia interessat en especial la tradició medieval catalana del pactisme, l'origen del qual remuntava als segles XI i XII. De fet, els últims quinze anys va formar part d'un grup de recerca dedicat a reunir la documentació catalana sobre justícia i resolució de conflictes a Catalunya entre els segles IX i XII. "Als segles IX-X –deia– els grans i petits problemes es resolien per la via de la justícia d’acord amb un codi jurídic romanovisigòtic i uns professionals que l’aplicaven. Això passava en època carolíngia. S’ha dit que després s'esfondra i ve un temps d'anarquia. Però ara sabem que no s'enfonsa tot. La noció del bé públic no desapareix. La noció de com s'administra justícia, tampoc. Es fan més pactes, tant els nobles com els particulars". I portant la reflexió cap al present, concloïa: "Si ho mirem bé, la bona política és diàleg i pacte. Això també va passar en el Procés: es va partir d'un diàleg que va resultar impossible".

Emocionat i humil, el dia que els col·legues el van homenatjar va acomiadar-se amb un autoretrat nostàlgic: "Encara em veig com el nen que era fa setanta anys, un nen que ha fet els deures". I tant que els ha fet, els deures d'un gran historiador.