Mor Antoni Serra, qui va escriure "quan ja era mort" i vivia "a l'infern"

PalmaEscrivia i parlava amb claredat i vehemència de tot allò en què creia. Tenia un gran sentit de l'humor i feia servir l'arma de la provocació per a les seves lluites. La veu d'Antoni Serra s'ha apagat aquest dissabte a 87 anys. Creia en el poder transformador de la cultura, creia en les llibertats i en els drets humans, i perquè hi creia i era observador, també manifestava sovint el seu desencís i en feia una dura crítica. Des dels anys 60 del segle XX que va començar el seu activisme contra la dictadura franquista i en defensa de la cultura catalana, i per això va ser represaliat, mai no va deixar de reivindicar la unitat dels Països Catalans i el dret a decidir de les persones i dels pobles. Ho va fer des de l'activisme, des de la vintena llarga de llibres que deixa editats i especialment des dels articles que publicava regularment, i fins a les darreres setmanes de la seva vida, al diari Última Hora. El comiat d'Antoni Serra serà aquest dilluns, 13 de març, de 17 h a 20 h al cementeri de Bon Sosec.

Antoni Serra i Bauçà havia nascut a Sóller l'any 1936. Era germà del periodista i editor Pere A. Serra, fundador del Grup Serra. Ideològicament, va seguir l'estela del seu oncle per part de pare, Josep Serra, militant d'Esquerra Republicana i batle de Sóller en la Segona República, qui a la seva farmàcia organitzava trobades antifranquistes, a les quals el jove Antoni Serra assistí. Però també i sobretot es va sentir cridat per l'estima de son pare, Miquel Serra, a la literatura i, especialment, a la novel·la negra. Si bé començà estudis de Medicina a Barcelona, en aquell temps es va introduir en l'ambient cultural català, participant tant en tertúlies literàries com periodístiques. Així va començar la seva trajectòria professional, primer com a periodista, però ja de tot d'una com a escriptor. Va ser un dels fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i en va assolir la vicepresidència.

Havia començat a escriure en castellà, publicant títols com Dos cuentos (1959), La paga y los diálogos de viuda y joven (1960), Caballero Homs (1965) i la trilogia Camino hacia la horca (1966-1972). Ara bé, el 1972 ja publicava en català. És aquest any quan va sortir La gloriosa mort de Joan Boira i, seguidament, El cap dins el cercle (1979), Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988), Per ben morir (1988), Llibre de família (1991), Panorama interior en gris (1993) i La insostenible levitat dels cossos (1996). Com a escriptor de novel·la negra, creà el personatge del detectiu Celso Mosqueiro, les aventures del qual centren les històries d'El blau pàl·lid de la rosa de paper (1985), L'arqueòloga va somriure abans de morir (1986), Espurnes de sang (1989), RIP, senyor Mosqueiro (1998) i Cita a Belgrad (1992).

En narrativa breu, va ser autor d'Entrada de fosca (1972) i Tríptic del viatger. Va ser biògraf de Gabriel Alomar amb L'honestedat difícil (1984), i també va publicar assaigs com Gent del carrer (1971) i Gràcies, no volem flors (1982). Amb el títol genèric de Diari d'ombres, va publicar alguns dels seus darrers llibres: La mort del vell dictador (2002), L'activisme cultural (2004), La decrepitud del periodisme (2007) i Literatura, passió insubstituïble (2009). Com a trilogia dels seus últims pensaments, en els darrers anys va escriure i publicar L’anàrquica escriptura a la Terra Inexistent, El (meu) testament literari i Escrits ‘post mortem’. Precisament quan es va publicar aquest darrer títol, Antoni Serra declarava a l'ARA Balears, provocador com sempre: "El vaig escriure quan ja era mort. I ara visc a l’infern, col·locat entre Pola Negri , Gloria Swanson, Esther Williams i Marilyn Monroe".