Cultura17/07/2023

Mont Plans: “Al teatre no et jubiles, et retiren”

Actriu, Premi Margarida Xirgu 2023

BarcelonaAmb 40 anys de trajectòria interpretativa, Mont Plans (Artés, 1948) és un dels noms de referència del teatre català. Va debutar el 1983 a La Cubana –on va ser, entre molts altres personatges, una de les Teresines–, va saltar a Dagoll Dagom i després ha treballat sota les ordres de directors com Xavier Albertí (amb obres com L’hort de les oliveres) i Sergi Belbel (El temps de Planck, la recent Lali Symon). I quan no ha tingut feina ella mateixa se l'ha buscat i ha aixecat espectacles autogestionats com Cadires. Plans rep aquest dilluns al Teatre Romea el 49è Premi Margarida Xirgu, que reconeix la tasca professional d'una actriu que, amb 75 anys, continua lluitadora i apassionada per tot allò que passa als escenaris.

T’havies sentit prou reconeguda pel sector abans?

— El premi més gros és arribar a la meva edat treballant. Als intèrprets que se’ns reconeix més per la part còmica sembla que no formem part del col·lectiu d’actors amb majúscula. Hem d'estar demostrant sempre molt més. Però jo m'he sentit molt afortunada sempre fent aquesta professió, m'és igual el que pensessin aquests o aquells.

Vas començar treballant de fotoperiodista. Com va anar això?

— El Tele/eXpress havia estat tancat i va obrir per unes eleccions. Jo tenia una càmera, vaig tenir la sort d’entrar-hi i hi vaig estar un any. Va ser molt divertit, encara guardo bons amics d’aquella època. I després vaig fer de freelance, viatjant i enviant fotos. No va ser una gran part de la meva vida, però sí que va ser important.

Què et va portar a fer el salt als escenaris?

— La meva vida està marcada per la casualitat. Quan em passa alguna cosa per davant, soc capaç d’agafar-la si és interessant i de deixar-la anar si no ho és. Potser no lluito per aconseguir-ho, però un cop ho tinc no ho deixo anar fàcilment. Soc una persona molt lluitadora per conservar el que vull, tant les coses com les persones. Amb el teatre ha estat així: va ser fàcil arribar-hi, però no ho ha estat gens mantenir-m’hi fins avui. 

Cargando
No hay anuncios

Vas arribar-hi amb La Cubana. 

— Al Jordi [Milan, fundador de La Cubana] li vaig agradar perquè sempre estava contenta i cantava. Jo estava a l’atur i ell necessitava algú: així vaig començar. Vaig ser-hi 10 anys, després 5 anys a Dagoll Dagom i la resta per lliure. M’he buscat la vida, i quan no he tingut feina me l’he muntada jo.

Una de les peces que has muntat és Cadires, per la qual et donen el premi.

— És una obra que sembla que no tingui res: només dues cadires i dues persones explicant una història. Parla de l’amor, de la vellesa, de les veritats i les mentides del teatre i de la passió, d’allò que realment vols fer i que lluites per fer-ho. M’és igual si em veuen tres persones o tres mil. El que em porta satisfacció és fer allò que m’agrada, encara que després no agradi a ningú més.

Cargando
No hay anuncios

A l'escenari parles del teatre en primera persona. És la teva obra més real?

— L’altre dia vaig dir que no tinc gran cosa fora del teatre i un nebot se’m va enfadar, perquè semblava que no tingués família. Esclar que en tinc, i d'amics també, i me’ls estimo. Però és que pràcticament tot el que faig té a veure amb el teatre. Quan no treballo m’encanta anar a veure què fa la gent, n’aprenc molt i penso que ells agraeixen que hi vagi. La meva vida és el teatre.

T’ha decebut aquest món?

— És que no he demanat mai res. Tot el que m’ha vingut ha sigut un regal. Em deceben les polítiques, les desigualtats, que la gent no sigui honesta i que t’envegin, però tot això tampoc queda dins meu. Quan no m’ha vingut la feina, en comptes de tirar la tovallola, m’he posat a escriure. Jo mateixa he pagat obres com Chaise longue i Sembla que rigui. He enredat gent perquè m’ajudessin a muntar-les, sense que ells sabessin si tirarien endavant o no. I ha sigut fantàstic.

Cargando
No hay anuncios

Per què reivindiques parlar de la vellesa, a Cadires?

— Perquè és difícil. Abans, la gent gran assumia i acceptava el seu paper de persona gran. Ara no, ara hi ha una revolució de la gent gran. Jo tinc 75 anys i estic estupenda, no em sento gran en absolut. Al teatre no et jubiles, et retiren. I els grans ens mereixem un espai, no volem que ens retirin. 

Ara veiem més gent gran als escenaris. És fruit d’aquesta revolució?

— Sí, i a més quan nosaltres érem joves no hi pensàvem. No hi havia ningú a l’altre cantó que es queixés. Ara sí, ara hi ha un seguit de gent, sobretot dones, que reivindiquen el seu espai, que mereixen el mateix crèdit que els joves. Sempre hi ha més papers per als joves. És normal, perquè de joves que treballin n’hi ha a milers i, en canvi, de grans només en quedem unes quantes. 

Cargando
No hay anuncios

A Lali Symon, que esteu representant al Teatre Romea, interpretes el personatge d'una dona que no va poder ser allò que volia.

— El meu personatge representa tantes i tantes dones d'una generació, possiblement la meva o una mica més grans, que han volgut fer alguna cosa i no han pogut, perquè estava fora dels límits o de la normalitat del seu moment. Han hagut de conformar-se sense ser el que volien ser i al cap dels anys miren enrere a la seva vida i pensen: "Quina pèrdua de temps".

Com veus el sector teatral avui?

— A veure, no ens hem d’enganyar. Les dones grans, aquestes que reivindiquen el seu espai, són el suport de la cultura a Catalunya. El jovent és molt més difícil d’atreure. Encara falta crear educació teatral, que des de les escoles hi hagi una assignatura i vagin al teatre. S’hauria d’instaurar d’alguna manera, perquè tots els problemes del món venen de l’educació. Si sabem educar tindrem un món millor i, si no, estem abocats a l’extinció.