Música
Cultura04/05/2023

Judit Neddermann: "Estar de moda pot ser molt efímer, i això és la mort del músic"

Música. Publica el disc 'Lar'

BarcelonaLa música com a llar, recollida i oberta alhora. Així la defensa Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991) al disc Lar (Música Global-Universal, 2022), produït amb Pau i Arnau Figueres, i amb col·laboracions de Las Karamba, Eliseo Parra, Dani Black, Ravi Ramoneda i Noa, entre d'altres. Paral·lelament, organitza el Festival Floreal de Vilassar de Dalt i de Mar, la segona edició del qual inclou concerts de Magalí Datzira, Los Fumero, Gessamí Boada i Yaima Orozco, entre d'altres, del 12 al 14 de maig.

¿Tenies ganes que sortís aquest disc?

— Sí, moltes, perquè és un disc molt lluminós i molt alegre i que implicava una nova etapa. El disc anterior, Aire, el vaig publicar enmig de la pandèmia i l'arrencada em va costar. Tenia la sensació de remar una mica a contracorrent.

¿Et va arribar a afectar com per pensar a reorientar la carrera?

— Sí. Primer perquè Aire era un disc per començar a tocar fora de Catalunya, però amb tota la pandèmia el que va passar és que, sobretot al principi, podies mantenir el que tenies consolidat, però obrir coses noves era bastant difícil. Ha sigut com posar-hi el doble d'esforç: remar, remar i remar. Al final, he fet moltes coses que volia fer. Hem tocat a Andalusia, Madrid, Galícia, Bilbao, Tenerife...

¿Ha pagat la pena l'esforç?

— Sí. Tinc la sensació que ja hem arrencat, i ara es tracta de seguir treballant, una mica com el que he fet aquí a Catalunya. A les noves zones on ja hem posat les llavors, ara és anar cuidant les plantes.

¿Tot plegat ha fet que reconsideressis també les llengües del disc? Hi ha més cançons en català que a Aire.

— Sí, i hi ha també una miqueta de portuguès, però la veritat és que quan anava component les cançons em sortien en català i en castellà, i quan les vaig tenir totes vaig veure que eren més o menys meitat i meitat, i ja em va semblar bé. Hi confio molt, perquè al començar a anar amb el disc anterior a nous territoris he vist que tant és la llengua. Òbviament, quan canto en castellà m'entenen i connecten amb la lletra, però les cançons en català els agraden molt també. Sí que he notat que el disc anterior ha tingut més recorregut a les plataformes digitals. I això és gràcies a la feina de la discogràfica, però també als nous públics. Mai havia tingut una cançó amb dos milions de streams i aquesta és Luna, que és una cançó superíntima, i m'han arribat molts missatges de Sud-amèrica, per exemple. No sé si passa perquè és en castellà, perquè hi ha moltes cançons en català que també es fan virals, però sí que l'experiència amb el disc anterior ha sigut aquesta i ara confio molt en aquest.

Cargando
No hay anuncios

¿Lar és un disc conceptual que no ho sembla? Un disc sobre una llar metafòrica on tu et sents segura i còmoda.

— Sí, és exactament això. Un cop vaig tenir les cançons, vaig veure que giraven al voltant de l'amor, de l'alegria, de sentir-se a gust, de reconnectar amb el que soc i insistir en el camí i en la manera que tinc d'entendre les coses, i alhora estar molt oberta a tot el que ve, perquè em fa créixer molt. Això és casa, en el sentit d'això és com vull viure la vida i com vull oferir la música.

I el títol et ve després.

— Sí, perquè buscava una paraula que fos comuna en català, castellà i portuguès, que són les tres llengües del disc. La paraula lar és ideal, perquè a més una llar és un lloc molt sagrat i molt íntim, on et sents a gust i protegida, però que també l'obres quan ho necessites i convides la gent que et fa sentir bé. Això mateix em passa amb la música, que les cançons comencen amb molta intimitat, després les entrego i llavors la gent entra en aquest univers musical. En castellà i portuguès lar vol dir llar, i en català són els déus que protegien la casa, o sigui que encara millor, perquè per a mi la música també té una dimensió espiritual molt important.

De tota manera, en aquesta llar també dius coses com "Me'n vaig ben lluny del fum i les mentides que m'he estimat". Quines mentides són?

Fum és una cançó molt important per a mi, perquè representa la lluita amb la pròpia expectativa. Quan desitges alguna cosa, tinc la sensació que dels discursos que hi ha al teu voltant agafes el que vols agafar per donar-li força al que desitges. I llavors, si això no passa, pots arribar a culpar tothom. He vist que era molt important confiar en persones que realment són transparents, i les coses que són una mica tèrboles, fora.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha una altra cançó, Celebrar, on parles de sororitat, de les amigues que sostenen.

— Sí, això també és molt important, perquè ens sostenim més que no ens sembla. Les xifres són escandaloses, de la quantitat d'hores que les dones posem a casa, tot i treballar. No vull repetir el que ja es diu una vegada i una altra, però crec que cadascuna es pot arribar a sentir molt sola en el seu micromón i pensar que no ets prou bona, que totes les altres dones són millors i ho porten tot millor; això és una cosa que ens incrusta el sistema, és fortíssim. Crec que és la meva responsabilitat recordar que això no és així. I en el cas de la tercera estrofa, quan dic "el miracle de coincidir amb cantautores", és que és veritat, perquè quina mania de comparar-nos i fer jerarquies i a veure qui està més amunt i qui no; això provoca molt de patiment i no és veritat. Quan les cantants ens trobem, estem gaudint molt d'estar juntes i de sentir-nos cantar mútuament. Evidentment que hi ha carreres que són més exitoses, però el que al final ens mou crec que és la música. I quan compartim la música és tan màgic i és tan valuós que el sistema aquest s'ensorra. Això tenia moltes ganes de posar-ho en una cançó, perquè, si no, no sembla que això passi.

Un exemple d'això que estàs explicant seria el disc de Sílvia Pérez Cruz, sobretot la cançó en què participeu una trentena de veus.

— Allò va ser preciós. Va ajuntar molts cantants molt excepcionals. Tothom era increïble. I va ser una experiència artística superpotent, també veure-la ella com dirigia el cor, com tenia la seva pròpia música al cap i com ho feia realitat. Em va inspirar molt. Falta molt per empoderar-nos en el sentit que ens sentim realment plenes. Hem d'aprendre a confiar en nosaltres mateixes. La música que tenim al cap és tan vàlida com qualsevol altra, però és veritat que els homes estan més acostumats a estar en un lloc de direcció o de guiatge perquè des de petits se us situa en aquesta posició. I per a nosaltres és relativament nou. En tots els projectes en què he estat, excepte el de la Clara Peya, els líders eren homes. També vaig aprendre molt de la Clara Peya, de com posava tothom a lloc, no en el sentit de manar, sinó de dir el que necessites com a líder.

La influència de Jorge Drexler continua sent important, oi?

— Sí. Per exemple, vaig pensar molt en ell a la tornada de Llévame contigo.

Cargando
No hay anuncios

I a Esperar?

— En vaig fer la lletra pensant en ell i en el Pedro Guerra, que tenen aquestes lletres que atrapen tant i et porten a tants llocs diferents. Esperar és de les poques cançons que vaig fer primer la lletra. I per a mi ha sigut un exercici de valentia, de deixar-me anar i si hi ha res que no s'entén, doncs no s'entén. És un camí que tinc ganes d'explorar més.

Com explorar encara més el Brasil?

— Sí. De fet, aquest disc volia produir-lo meitat al Brasil, meitat aquí. Però al final no vaig poder i tinc allà un productor a la llista desitjos, Tó Brandileone, que m'agrada molt. Tinc pendent d'anar-hi i potser fer algun EP o alguna cosa així, perquè les coses que fa i que produeix sempre estan molt a prop del que jo tinc al cap. I aquí m'encanta treballar amb els Figueres i amb el meu grup, però no descarto anar allà i deixar-me inspirar per altres coses i veure com graven, com ho fan.

Fa poc deies: "Faig aquesta música encara que no estigui de moda".

— A veure, depèn de qui em diria: "Però què dius, tu sí que estàs de moda, perquè la gent et felicita i tens molt d'èxit". Sí que em sento molt estimada, i realment és un privilegi tenir la quantitat de streams que tinc per no fer una música comercial en el sentit que no té un impacte comercial immediat perquè és una música de metxa lenta. Els discos anteriors cada any s'escolten igual. No són discos que passin. Però com que ara tot es mesura per l'impacte momentani, els que estem fent aquest altre tipus de música de carrera de fons només ens toca confiar i entendre que som en una altra autopista que és molt vàlida, i som molts cotxes que anem en aquesta direcció, i que seria terrible que no existís. Un dia algú em va dir: "No passaràs mai de moda si no estàs de moda". I això em va quedar molt gravat, perquè vaig pensar: "Doncs mira, és una gran manera de veure-ho". Estar de moda pot ser molt molt efímer. I això és la mort del músic.

Sobretot quan el teu projecte de vida és la música.

— Exacte. Desitjo arribar als 65 anys i haver pogut anar presentant discos i tenir un públic a qui he pogut acompanyar a la seva vida i que el dia que em mori diguin: "Ostres, quina pena, l'hem escoltat molt i ens ha donat molt".

Cargando
No hay anuncios

Afortunadament, tens referents com Maria del Mar Bonet, que continuen fent concerts i sent important per a molta gent.

— Això a mi m'emociona moltíssim, perquè és fer camí amb els teus oients. A més a més, per tot el que m'arriba de la gent que escolta la música, és gent supersensible. No és: "Ai, t'he escoltat per la ràdio i m'ha agradat". És que posen les cançons per casar-se, per parir els fills, quan es mor algú que s'estimen, per sentir-se bé un dia que s'han llevat del revés. L’altre dia em deia una noia després d’un concert: "Quan tinc un mal dia poso la teva música i em fa estar bé i puc fer tot el que he de fer". Només saber que la música que he gravat, i tot l'esforç que suposa portar el projecte i tirar-ho endavant tot, pot tenir un impacte així en una persona, ja val la pena. Evidentment, si tingués un boom d'èxit, no diria: "No, mira, perdona, no m'interessa". Però, bé, el camí que estic fent ara mateix m'omple molt.

Obres el disc amb La llave de la alegría. Quina cançó d'alegria voldries ser?

Isn't she lovely, de l’Stevie Wonder. M'encanta. L'he cantat moltes vegades i penso: quina passada.