El miracle de fer sostenible un festival musical de petit format

BarcelonaPer a un festival de petit format, “la supervivència en temps de crisi té un punt de miracle”, diu Anna Cerdà, coordinadora del PopArb. Es tracta de festivals de pop d’un o dos dies, fets en espais amb un aforament no superior a les dues mil persones i organitzats fora de Barcelona per gent vinculada amb la població que els acull. Formen part d’un teixit cultural construït sense ànim de lucre, fruit d’iniciatives privades que no renuncien al finançament públic. “Si en rep la indústria de l’automòbil, per què no la cultura?”, apunta el director del Vida de Vilanova i la Geltrú, Dani Poveda, que abans ho va ser del Faraday. Però no volen dependre de les administracions. “Dependre d’un factor extern suposa un risc molt gran”, afegeix Poveda, que introdueix així un dels elements que expliquen la sostenibilitat d’uns festivals que mantenen l’objectiu de generar, promoure i compartir una activitat musical.

“L’Embassa’t va néixer perquè al Vallès Occidental li faltava una proposta d’aquesta mena”, recorda Arnau Solsona, codirector del festival que se celebra a Sabadell des del 2009. “Tarragona té moltes mancances en cultura contemporània. Volíem que la nostra ciutat fos millor, i en comptes de queixar-nos vam decidir muntar nosaltres el festival”, explica Lluís Gavaldà, cantant d’Els Pets i un dels organitzadors del Minipop, que aquest any celebra la cinquena edició amb un pressupost que no arriba als 40.000, euros aportats bàsicament mitjançant el microfinançament i la feina d’un centenar de persones que “posen el seu temps lliure i la seva professió en benefici del festival”. Similar va ser la motivació que va dur uns joves vilanovins a muntar el Faraday, que va existir del 2004 al 2013 i que després es va convertir en el Vida. “Volíem portar cultura a Vilanova, descentralitzar-la de Barcelona”, diu Dani Poveda.

Alguns d’aquests festivals formen part d’A-petit, una xarxa que agrupa el Vida, l’(A)phònica de Banyoles, el Festus de Torelló, el PalmFest de l’Hospitalet de l’Infant i el PopArb d’Arbúcies. Però el model, en un sentit ampli, també inclou l’Embassa’t, el Minipop i fins i tot altres que parteixen de supòsits estilístics aliens al pop com ara el Clòwnia de Sant Joan de les Abadesses, l’Eufònic de les Terres de l’Ebre i el Nowa Reggae de Vilanova.

El context econòmic

La magnitud de la sotragada ocasionada per la crisi

No hi ha receptes miraculoses per tirar endavant en un context econòmic determinat per dades demolidores. L’atur registrat a Catalunya en el primer trimestre del 2008 era del 7,5%. Un any després, del 16,2%. I el 2015, del 20%. És un període marcat per la caiguda del poder adquisitiu, l’atur juvenil, l’augment de l’IVA al 21% i la retallada en els pressupostos culturals. Per exemple, el de la Generalitat ha experimentat una davallada constant entre el 2011 i el 2014 (de 302 a 225 milions d’euros), només apaivagada el 2015 amb una lleugera pujada (fins als 238).

En aquest context, els festivals han aconseguit ser sostenibles adaptant-se a la realitat sense trair l’esperit inicial. “L’augment de l’IVA fa que una entrada que costa el mateix que fa quatre anys en realitat sigui més cara per al festival -diu Anna Cerdà-. A més, a la gent li costa més comprar entrades anticipades i això fa que tinguem menys ingressos previs, la qual cosa dificulta negociar els pagaments. I menys gent implica menys consum a les barres, i encara que hi hagi la mateixa gent, consumeix menys”. I és que la venda de begudes i menjar és una de les fonts de finançament dels festivals. En el cas del Lemon Day de Capellades és l’únic, perquè és un festival gratuït i autogestionat que depèn de les barres.

Definir el model

Pressupostos ajustats i evitar sobredimensionar el festival

A diferència de grans festivals que se’n van anar en orris tan aviat com la crisi i la bombolla festivalera van trucar a la porta, com va passar amb el Summercase de Barcelona, o que van néixer sobredimensionats, com el Jiwapop de Montcada i Reixac, que de fet no va arribar ni a celebrar la primera edició, els festivals de petit format han aconseguit sobreviure a empentes i rodolons. “Vam néixer sense diners”, diu Cerdà, que assegura que un festival com el PopArb “no és un bon negoci”. Aquesta perspectiva tan realista, que inclou “l’autoprecarització” per garantir que els músics cobrin i que les entrades no siguin cares, fa que desestimessin l’opció de créixer. “No vam veure bé fer un salt d’escala econòmica. L’opció era assemblar-nos a un format de poliesportiu que no ens venia de gust, que tenia més despeses i que ens obligava a buscar més ingressos”, diu Cerdà, que es va estimar més invertir en la millora de les infraestructures. El PopArb va néixer amb menys de 80.000 euros de pressupost, va arribar als 180.000 l’any 2008 i ara està entre els 130.00 i els 150.000. L’aportació pública no supera el 25%.

En l’Embassa’t, que té un aforament de 900 persones per dia, el punt de partida era encara més modest: 30.000 euros que van arribar a ser 60.000 i que en l’edició del 2015 són 50.000. El festival sabadallenc, que va sorgir de la mà de l’administració local, s’ha reinventat econòmicament, perquè l’aportació pública ha passat “del 45% a menys del 10%”, segons explica Solsona. “L’Ajuntament cedeix l’espai i nosaltres hem fet malabars per ajustar les despeses. El festival se sustenta fent un cartell atractiu i sabent gestionar les barres i les entrades”, afegeix Solsona.

Posicionar-se

Aconseguir que el cap de cartell sigui el mateix festival

Renunciar a la línia artística no és una opció, i confiar-ho tot a un cap de cartell no és essencial, perquè cada festival vol que el cap de cartell sigui el mateix festival. “Costa trobar la identificació pròpia, i s’ha d’evitar la sensació de sobresaturació de festivals amb cartells similars”, diu Solsona, que reconeix que l’Embassa’t va fer un salt endavant quan l’any 2011 van comptar amb Manel, la qual cosa va contribuir a situar el festival. El PopArb, que ha vist com molts grups creixien en aquests deu anys, comença ara una nova etapa amb un cartell que evita el lloc comú i busca atreure “un públic estressat i sense diners”, diu Cerdà. Segons Gavaldà, l’objectiu, i una de les claus del futur, és “ensenyar l’especificitat” del festival.