Mikel Erentxun: “Quan surts de l’hospital tens ganes de menjar-te el món”

El cor de Mikel Erentxun el va alertar que alguna cosa no anava bé. D’això fa dos anys. Mentre es recuperava d’una operació per desobstruir l’artèria coronària va començar a escriure les cançons de Corazones (Warner, 2015), un disc produït per Paco Loco i profundament marcat per tot el que va experimentar aquells dies en un hospital de Sant Sebastià.

¿El riff de guitarra amb què comença el disc és una declaració d’intencions?

Sí, resumeix moltes coses. Per això aquesta cançó, El hombre que hay en mí, obre el disc i és el primer senzill. Explica per què he triat el so analògic i també la influència musical dels anys 70 i de grups com The Beatles i T.Rex.

Fa un parell d’anys explicaves que estaves molt penjat de Bob Dylan.

Des de fa molts anys Dylan s’ha convertit en la gran referència. És una referència constant.

¿Fins a quin punt la música de l’àlbum està determinada pel contingut de les lletres?

Aquest disc està construït d’una manera diferent de l’habitual. Jo sempre m’he considerat molt més músic que poeta. Escrivia la part musical del repertori i després feia les lletres, sovint amb la col·laboració de lletristes. He arribat a tenir discos pràcticament acabats sense haver-ne fet les lletres. En canvi, en aquest disc ha sigut al revés, perquè va néixer d’una experiència molt personal i molt íntima, i vaig sentir la necessitat d’escriure’n. Aquest cop els textos han manat sobre la música, i he tingut molt en compte el que explicava la lletra a l’hora de pensar quina música hi posava.

¿ El último vals és la cançó més explícita sobre el que vas viure a l’hospital?

Sí, és la més explícita i també la primera que vaig escriure de tot el repertori. Tant El último vals com Un corazón llamado muerte parlen de coses molt concretes de l’experiència hospitalària. Les altres, gairebé totes, han nascut a l’hospital, però són més de somnis o d’històries que em van passar pel cap mentre hi estava ingressat.

Et vas recuperar completament?

Sí. De fet, la gira de Duncan Dhu va començar al cap de dos mesos de sortir de l’hospital.

Per què en les lletres hi ha tantes referències al pas del temps?

El pas del temps m’obsessiona des de fa uns quants discos. 24 golpes [2012] ja era un treball gairebé també centrat en el pas del temps. Els 24 cops eren les 24 hores, que són com un martell. Aquesta obsessió crec que serà per sempre, sobretot després de l’experiència a l’hospital, quan no saps el que passarà. I quan te’n surts, tens ganes de menjar-te el món perquè sents que el temps és superefímer.

¿Ets sents còmode cantant des del teu present, com un home de 50 anys, és a dir, sense intentar escriure com si tinguessis 20 anys?

Fins fa dos discos encara pensava, parlava o em comportava com sempre, no hi havia hagut una evolució d’acord amb l’edat. I va ser amb Detalle del miedo [2010] que vaig decidir que havia de fer un canvi radical. He perdut gran part de públic en aquest canvi, però he guanyat temps. Ara crec que tinc altra vegada una carrera per desenvolupar i que té molt més a veure amb la meva edat, amb el que sento i amb com visc i com sóc avui.

¿T’agraden els músics madurs que parlen des de la seva edat?

Sí, m’encanten. Gairebé tot el que escolto és de gent més gran que jo: Elvis Costello, Richard Hawley, Bob Dylan, els últims discos de Neil Young; gent que està fent coses molt bones amb 60 o 70 anys.

En algunes cançons del disc nou hi ha versos que semblen autoparòdics, com ara “ el cantante olvidado dibujando mil nostalgias ”.

És que de vegades m’he sentit una mica així, fins i tot ridícul. Per exemple, fa tres anys fent un acústic tot sol en un bar tocant Cien gaviotas, em sentia com un cantant oblidat caigut en desgràcia recordant temps millors. Hi havia una pel·lícula menor però molt divertida, Tú la letra, yo la música [Marc Lawrence, 2007], en què Hugh Grant interpretava un cantant que havia tingut èxit als anys 80 i que ara vivia de fer playback en casaments i cantant per a senyores grans. Hi havia moments que em semblaven interessants perquè reflectien el que no ha de passar mai. I, sí, afortunadament tinc molt sentit de l’humor i a les lletres, tot i que generalment són dures o emotives, també hi ha pinzellades d’autoparòdia.

També parles de posar el rellotge a zero, d’una nova albada. Tot i que et refereixes a una qüestió més aviat personal, ¿creus que té alguna relació amb els canvis polítics que es poden produir aquest any?

De fet, hi ha petites referències en cançons com Dakota y yo. Estem vivint uns canvis importants, o almenys s’albiren canvis. Ara s’acosten eleccions espanyoles amb la irrupció de Podem, que independentment que m’agradi més o menys, ha anat molt bé perquè els dos partits majoritaris de sobte li han vist les orelles al llop. Que hi hagi una mica de moviment en l’escena política està molt bé.