Torna el director de ‘Paràsits’ amb una comèdia antitrumpista

Enviat especial al Festival de BerlínSembla que fa una eternitat de la celebrada victòria del thriller coreà Paràsits als Oscars del 2020, potser perquè només uns dies després va esclatar la pandèmia i tot el que la precedeix pertany a un altre món. Tanmateix, cinc anys després tot segueix igual que en aquells Oscars inoblidables: el somriure de Bong Joon-ho, la presència al seu costat de la intèrpret Sharon Choi i una pel·lícula sorprenent, políticament incisiva i d’una posada en escena memorable. En el cas de Mickey 17, presentada aquest dissabte a la Berlinale, és d’una escala interestel·lar: el retorn del director coreà és una comèdia de ciència-ficció ambientada en una nau espacial que viatja a l’espai per colonitzar un planeta llunyà, i el protagonista és un Robert Pattinson entregat a la comèdia amb una exhibició de ganyotes i humor físic que recorda tant a Buster Keaton com a Jim Carrey.

Mickey Barnes, el personatge de Pattinson, comet un error en què molts ens podem veure reflectits: no llegir-se tota la lletra petita del contracte que firma per ser un treballador regenerable en una nau espacial, on li encarregaran les feines més perilloses i arriscades, ja que, al morir, el seu cos es reimprimeix amb la memòria intacta. Així, el Mickey i les seves successives encarnacions encaren amb resignació un cicle de mort i resurrecció del qual la pel·lícula esprem a fons el potencial còmic però que, inevitablement, aboca el protagonista a una crisi existencial agreujada quan, un cop al planeta de destí, es generen accidentalment dues versions de la mateixa persona: Mickey 17 i Mickey 18. “Mickey 17 es veu obligat a plantejar-se per què ell ha de sobreviure quan les seves encarnacions prèvies han mort, què hi ha en ell que el faci digne de viure –ha apuntat Pattinson–. I aquesta és una pregunta amb la qual molta gent ha de lidiar després de viure una pèrdua traumàtica... O simplement per estar viu”.

La reflexió sobre la despersonalització del treballador en el capitalisme salvatge guia el discurs polític de Mickey 17, un subtext que pren forma de crítica directa al trumpisme a través del personatge que encarna Mark Ruffalo: l’actor interpreta un polític narcisista i ridícul que lidera l’expedició amb manierismes gestuals i vocals que apunten sense dissimular a Donald Trump, una idea reforçada per detalls com la seva manera de retorçar els fets o el tiroteig al qual sobreviu amb una petita esgarrinxada. En roda de premsa, tanmateix, Bong Joon-ho no ha volgut fer explícita la crítica al president nord-americà. “Vaig escriure el personatge del Mark com una amalgama de dictadors i polítics dolents que hem tingut a Corea i altres llocs, però no pensant en algú en concret. Jo m’he basat en el passat, però sembla que la història tendeix a repetir-se”.

Tot i el goig de veure una pel·lícula amb tantes idees visuals i que respira llibertat creativa en tots els seus fotogrames, Mickey 17 no està a l’altura de les obres mestres del coreà i es desequilibra en alguns trams. També grinyola el treball dels secundaris, sobretot el festival d’histrionisme de Ruffalo i Toni Colette, a qui potser el director podria haver lligat més curt. I encara que la comèdia no sigui el seu fort, Pattinson es deixa la pell per plasmar amb la seva interpretació múltiple l’aiguabarreig de tons del cinema del director de The host, tan amant d’entrelligar l’acció frenètica, el drama i la comèdia. Pattinson, de fet, ho ha comparat amb els “canvis de to discordants de l’anime japonès, on el sentiment pot canviar de zero a cent en un segon”. I alguna cosa sí que té, Mickey 17, de film d’animació rodat amb imatges reals, amb la seva energia maníaca i el seu virtuosisme narratiu.

Amor, sexe i geopolítica amb Jessica Chastain

“Soc una persona positiva, tot i que la gent pensi el contrari quan veu les meves pel·lícules”, ha assegurat Michel Franco en la presentació de la fosca i pertorbadora faula política Dreams, seriosa aspirant a l’Ós d’Or d’aquesta Berlinale. La pel·lícula és una història d’amor que protagonitzen una rica mecenes de San Francisco i un jove prodigi del ballet mexicà que travessa la frontera il·legalment per reunir-se amb la seva amant americana. Són personatges complexos i, al mateix temps, avatars dels seus països i la seva relació de poder asimètrica i abusiva. “És una pel·lícula innegablement política que parla de com els Estats Units i Mèxic es necessiten i han de respectar-se mútuament”, ha dit la protagonista, una Jessica Chastain extraordinària que no havia interpretat mai escenes amb tanta càrrega sexual com a Dreams. “El que m’importava era el significat d'aquestes escenes, com feien avançar la història –ha explicat l'actriu–. Les vam coreografiar entre el Michel, l'Isaac i jo, i en aquest sentit és genial treballar amb un ballarí”. Chastain es refereix a Isaac Hernández, la gran estrella mexicana del ballet, sense experiència prèvia com a actor. “Si a la pel·lícula hi ha ballet és per ell, que és el millor ballarí del món –ha afirmat Franco–. A Mèxic el ballet era inexistent i ara l’Isaac és capaç de portar 10.000 persones a un dels seus espectacles”.