Joan Melià: “Les meves vides exemplars no són gaire exemplars”

PalmaÉs un referent del català a les Balears. Expert en sociolingüística i models de llengua, abans de jubilar-se Joan Melià Garí (Porreres, 1954) va ser professor a instituts de Secundària i a la Universitat de les Illes Balears, on assumí els càrrecs de vicerector associat de Normalització Lingüística i director del Servei Lingüístic. Ha estat, també, director general de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears. El 2023 va publicar a l’editorial Lleonard Muntaner Somriure amb la gramàtica, i ara treu a la llum, amb el mateix segell, Vides exemplars, la seva primera incursió en la literatura de ficció, un conjunt de tretze narracions. Hi reconeix la influència d’autors com Quim Monzó i, sobretot, Pere Calders, a qui ret homenatge en un dels relats. Dissabte 17 d’octubre, a les 19.30 h, presentarà el llibre a l’Agrupació Cultural de Porreres, en companyia de Cesca Roig i Maria Muntaner.

Per què llançar-se ara a publicar ficció?

— El primer relat, ‘La justícia du els ulls tapats’, me’l va demanar l’ARA Balears pel Sant Jordi del 2016. La resta els vaig anant fent després de jubilar-me, són inèdits. Potser ara, amb l’edat, no tenc tanta por de publicar-los.

Vides exemplars. O potser no són tan exemplars?

— Quan jo tenia set o vuit anys, hi havia una col·lecció de vides de sants que es deia així, que eren còmics, amb una certa èpica, i als al·lots ens agradaven. El títol del llibre pot dur a l’engany: no, no són gaire exemplars, són exemples d’ells mateixos.

“Ningú no em creu quan dic que jo som jo”. Així arrenca la primera història. Sembla que els començaments els heu cuidat especialment.

— Sí. És cercat. També quan escrivia els articles a l’ARA Balears era important capturar l’atenció dels lectors amb un començament sorprenent.

Uns quants dels protagonistes dels relats són gent que vol escriure. Com vós.

— Alguns tenen una base autobiogràfica. Però exagerada, fora de context. Algunes reflexions són les que et fas quan escrius. Però aquests són personatges amb una coherència especial, no políticament correcta.

També hi ha assassins.

— Però no maten per odi, sinó per les circumstàncies. Per exemple: poden tenir la impressió que la vida és un patiment, i voler evitar el patiment.

I un bon grapat són persones que es jubilen.

— Em sentia més còmode amb gent que travessava per la mateixa època que jo. Persones que ja miren el món amb una certa distància.

Canvia gaire la vida amb la jubilació?

— Sí. De sobte tens aquella sensació que, si no faig allò, ja ho faré demà. De vegades, trobes una certa buidor, perquè estàs acostumat a un ritme de feina potent. T’hi has d’adaptar, cercar altres maneres d’omplir el temps.

Al llibre hi compareix una pandèmia.

— Però no és aquella de fa uns anys. Aquesta és una altra.

Com la vàreu viure, la pandèmia de fa uns anys?

— Encara feia classes. Allò va accelerar la utilització d’eines informàtiques, a través d’internet. Em va agafar a Porreres, a ca meva, a una casa de poble, que no devia ser tan dur com quedar-se tancat a un pis. Tenia animals a foravila i hi havia d’anar cada dia per donar-los menjar. No va ser tan angoixant.

També surten en aquestes pàgines alemanys que compren una finca i especulació urbanística. Això em sona.

— Exactament. Són picades d’ullet, per cercar la complicitat del lector.

I la feina dels professors: molt feixuga.

— No tant per la docència, sinó per tot el que suposa de feina administrativa, de paperassa. Per experiència pròpia i el que he sentit als companys, és la part que més desagrada als professors. Han de fer una feinada de la qual no veuen el resultat.

Heu dedicat la vostra trajectòria a la llengua. Com veis ara el català a les Illes?

— Es troba en una situació molt difícil, complicada. Crec que és reversible, encara, si hi ha voluntat per part de les administracions públiques. Però també de la població. Probablement, hem de ser més coherents en el comportament quotidià. Tots, amb l’actuació diària, podem ser agents actius a favor de la llengua catalana, en la manera d’establir comunitats, i no renunciar a la nostra llengua.

Influeix el fet que molta de gent hagi vingut de fora?

— És molt mal de gestionar aquest creixement. Però no n’és el culpable. La immigració, quan troba un context social que afavoreix la integració lingüística, normalment s’hi integra. El problema és que el context social no els és favorable. Les persones amb què es relacionen no mantenen una actitud coherent: no és necessari canviar de llengua. Sovint t’entenen. El problema és que canviam de llengua abans de saber si ens entenen. Ara, els que tenim el català com a primera llengua som una minoria. Entre la gent jove, l’escola ha fet que hi hagi, com a mínim, la comprensió i un ús, encara que sigui molt bàsic. Però el coneixement no basta.

I la Universitat de les Illes Balears (UIB), com la veis?

— La UIB és una mica el reflex de la societat. Els primers anys 80, l’ensenyament als instituts era majoritàriament en castellà, i en canvi a la UIB més del 50% de les classes es feien en català. Ara passa el contrari. La UIB ha reduït el català com a eina docent, mentre que a Secundària se n’ha incrementat la presència.

És possible revertir aquesta situació?

— Sí, és possible amb la voluntat conjunta de la societat, dels individus, dels col·lectius, que han de veure que les administracions són al seu costat. Això no només passa en el nostre cas: totes les comunitats lingüístiques mitjanes han rebut l’efecte de la globalització. Han tornat més permeables.