Més que una pel·lícula, més que una nissaga

PalmaHan passat trenta-vuit anys des que a la Sala Born estrenaren Star Wars. Una nova esperança, la pel·lícula que va sacsejar la història del cinema. A partir d’aquí tot va ser una altra cosa i les pel·lícules ja no eren el negoci principal, arribaven acompanyades de col·leccions de cromos. Això no era nou, però no arribava junt, era una conseqüència; també còmics, llibres, sèries de televisió, figuretes de tota casta i mida, per no parlar de tasses, platets, caramels, crispetes i moltes coses més, que batejaren com a “univers expandit”, amb la qual cosa ho volgueren separar del marxandatge que a hores d’ara i des de fa molts anys ja és pràctica habitual.

Ja va sorprendre que una nissaga de nou capítols comencés pel número quatre, circumstància que des del principi va despertar no poca expectació i una infinitat d’elucubracions sobre el que podria arribar a ser tot plegat. Ha quedat clar que en aquells moments ni tan sols el pare de la criatura sabia gaire bé per on aniria tot, ni tan sols que en realitat tot aniria una mica de pares, que és on George Lucas, el Gran Germà galàctic, ha trobat el filó argumental. De fet, el moment més famós fins ara va ser aquell en què Darth Vader li diu “I’m your father” a Luke Skywalker. I crec que no és un espòiler dir que un dels protagonistes de la darrera entrega, El despertar de la força, és el fill de Han Solo, que en lloc de seguir les passes del seu pare, decideix seguir les del pare de Luke i es converteix en el transsumpte de Vader, que naturalment incorpora una lluita paternofilial, de la qual no revelarem el resultat, i ja hi ha qui especula sobre la possibilitat que la protagonista femenina, Rei, interpretada per Daisy Ridley, sigui la filla de Luke Skywalker, un Mark Hamill envellit i difícil de reconèixer, personatge i actor que tanca la setena entrega i que molt probablement sigui protagonista de la vuitena, més o menys de la mateixa manera que Han Solo i Chewbacca ho són de la que ens ocupa. L’acompanyen alguns joves actors, però tampoc no hem d’oblidar que fa trenta-vuit anys també Harrison Ford era un jove actor i ha estat l’únic que ha sobreviscut i que fins i tot s’ha vestit d’alguns dels personatges que han fet història, com és ara Indiana Jones i el Rick Dekard de Blade Runner. La resta d’incipients ha estat engolida per la sèrie i no han tornat a fer res de mínimament destacable, com és ara el cas de Mark Hamill, que interpretava Luke, o Carrie Fisher, la princesa Leia, de qui sabem que la seva existència ha estat poc més o menys un infern, o Hayden Christensen, que interpretava Luke en els tres primers capítols i ara es passeja com a secundari per algunes sèries televisives del Canadà, i per descomptat David Prowse i la seva història de desamor amb Lucas i companyia, que tan bé han contat Cabotá i Bestard. La incògnita és saber què passarà amb Adam Driver, que interpreta el nou Darth Vader, i la protagonista femenina, Daisy Ridley.

Pel que fa a El despertar de la força, el guió de J. J. Abrams, que també la dirigeix, Lawrence Kasdan -un altre que apuntava més amunt- i Michael Ardnt, no ha estat gaire ambiciós i d’alguna manera han anat al més fàcil i segur, clonar els moments de més èxits de la nissaga, allunyar-se dels tres primers capítols i tornar a l’estètica inicial, com si es tractés d’un revival o homenatge, aparcant la imaginació per a una millor ocasió, oferint carn de nostàlgia als antics i als nous la mateixa fórmula que va seduir un parell de generacions. Tant se val, l’absència de risc els ha fet aconseguir rècords de taquilla, i això que no ha fet més que començar. Varen caviar el tarannà als tres primers capítols i no els va sortir bé, per tant el negoci és el negoci, això és l’entreteniment, i entretinguda ho és. Potser per fer-ne una anàlisi exhaustiva l’hauríem de comparar amb El senyor dels anells, però és evident que Lucas no és Tolkien, i no estaria gens malament fer-ho des de l’origen, entre una hiperproducció i l’altra, però aquest haurà de ser en un altre observatori.