'Una mena d'Alaska': un Pinter entre la realitat i la ficció

Harold Pinter (Londres, 1930-2008) deia als anys 50 que no hi havia gaire diferència entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la mentida, tot i que, com va refermar al discurs d'acceptació del premi Nobel de literatura (2005), a nosaltres ens pertoca fer les preguntes. 

I ben segur que Una mena d’Alaska en generarà unes quantes. Es tracta d’una obra de curta durada (uns 50 minuts) que habitualment es presenta conjuntament amb altres, com va fer Xicu Masó el 2009 a Alaska i altres deserts, estrenada a Temporada Alta. És un text que té com a punt de partida les investigacions del neuròleg Oliver Sacks reunides a Despertares (llibre del qual es va fer una pel·lícula el 1990 dirigida per Penny Marshall). Aquestes investigacions giren al voltant d'una noia adolescent afectada d’una encefalitis letàrgica que la va tenir prostrada al llit durant 29 anys, fins que Sacks va despertar-la amb una medicina que s’utilitzava per a malalts de Parkinson.

Ivan Benet ho ha vist d’una altra manera i, en lloc de sumar-hi altres texts, ha embolcallat la proposta amb l'etèria dansa d'Andrés Corchero i unes quantes notes de piano. La dansa butoh de Corchero obre la funció i les preguntes. La seva serà una presència gairebé constant amb què, a més, es clourà la funció. 

El temps i la memòria són dos eixos de l’obra dramàtica de Pinter en general i d’aquesta mena d’Alaska en particular. Alaska com un espai buit en un temps que no és el mateix per a tots els protagonistes. La Deborah (Mireia Aixalà) es desperta amb veu de nena i incapaç de reconèixer el metge (Carles Martínez) que, ens diu, l’ha atès tot aquest temps. Tampoc identifica la seva germana Paulin (Aida Oset). El text ens fa dubtar de si tot plegat està passant al cap de la Deborah o si en realitat s’ha despertat. I Benet accentua aquest dilema aprofundint en els silencis, amb la presència de l’ànima (Andrés Cochero) i amb moviments coreogràfics allunyats del realisme que suggereix l’espai escènic (Silvia Delagneau). La proposta, molt ben il·luminada (Jaume Ventura), resulta interessant i té unes magnífiques interpretacions, tot i l’excés en l’alè tràgic que revesteix la mirada de Benet.