Memòries i pinzellades

PalmaNingú no ho tenia fàcil. Traslladar el format radiofònic a un escenari necessita una altra disposició. Ara un comentari, que en aquest cas foren dos, ara una suite d’una coneguda i reconeguda banda sonora, ara un tema concret, és un sistema que fa que ni una cosa ni l’altra funcionin com cal. En primer lloc, perquè l’orquestra no és la protagonista i cada tall dels “solistes” refreda la formació, de tal manera que a la interpretació li falta ànima, per manca de continuïtat. En segon lloc, perquè la música de cinema sense les imatges que la sustenten perd no poca substància pel camí. I pel que fa al tercer, els comentaris entre José Luis Garci i Inocencio Arias no foren una conversa, que hauria pogut ser entretingut, o no, però es quedaren en petites notes a peu de pàgina, cada una pel seu vent, a sobre, no gaire –gens– preparades i acotades en la seva durada pel fet que l’orquestra havia de començar a interpretar una nova peça. Els va avisar Mielgo quan va interrompre el primer comentari, “que no ha de durar com Allò que el vent s'endugué". Un avís per a navegants. Per tant, si no estan ben mesurades, mil·limetrades, sempre queden entretallades, buides de contingut i tan descontextualitzades com sense ordre ni concert.

La selecció del programa era, més que res i perquè així havia de ser, tòpica. Des de l’esmentada Allò que el vent s’endugué fins a Limelight, de Chaplin, passant per Casablanca, La Missió, Cinema Paradiso, una lògica i merescuda Suite Garci, Anillos de oro, d’Antón García Abril i Over the Rainbow. Era qüestió d’anar a tir segur per a un públic entusiasta que omplia el teatre Principal per veure i sentir aquestes Memòries sonores de dos cowboys que no passaven de pinzellades. Pinzellades més improvisades que precises i sense gaire consistència. Va començar malament. Arias, Chencho, a la seva primera intervenció atribuí a Zanuck la producció de la mítica pel·lícula de Victor Fleming, un altre nom que no els sortia i, per això, Garci va llençar un globus George Cukor, que alguna cosa va tenir-hi a veure i tampoc no varen explicar, per després rectificar subterfugiament el seu company amb un “David O. Selznick va ser un gran productor”. Chencho no es va donar per al·ludit i tornà a alabar les virtuts i perspicàcia de Zanuck. Un detall sense importància, però que marcava el nivell de la funció. Una funció en la qual l’exambaixador va estar senzillament exdiplomàtic. No era el lloc, senyor meu. Garci va intentar salvar els mobles i segur que podria haver ofert molt més del que va exhibir a la proposta. Per una altra banda, se suposava que els cowboys havien de parlar de la música dins el cinema, un tema que també va brillar per la seva absència, més enllà de "Gran compositor, extraordinari director, una banda sonora inoblidable, una de les millors pel·lícules de la història”. Poca cosa més ens va oferir la parella protagonista. O sí, Arias ens va fer saber que la fotografia de La Missió, “era de… molt bonica” (sic). Suficient perquè els fervorosos aplaudiments acomiadassin tan estel·lar i improvisada intervenció. La Simfònica no va sobrepassar la correcció. Em qued amb la del piano interpretant As Times go by, l’oboè de La Missió i el record de tan"meravelloses pel·lícules".