Martí Maymó: “La idea sempre ha estat fer música i prou”

PalmaMartí Maymó és el baixista (i el contrabaixista, i el clarinetista) dels Manel, la banda que, amb tres discos i sis anys de trajectòria, ha aconseguit un èxit i un reconeixement gairebé impensables per a una banda de rock en català. Avui vespre toquen, juntament amb Gerard Quintana, Txarango i Els catarres, al parc de n’Hereveta, a Porreres, en el marc de les festes de Sant Roc.

Fa uns dies que l’ARA Balears va publicar un reportatge sobre les dificultats actuals per viure de la música. Com poratu el tema de la professionalització, els Manel?

Pels quatre components, la música és el principal motor econòmic. Tenim aquesta sort. Sobretot vivim dels concerts. Dels discos venuts, és impossible viure’n, si no en vens centenars de milers, cosa que fa anys que no passa, i menys aquí. S’ha de viure dels concerts. No crec que hi hagi cap grup, ni tan sols als EUA, que aspiri a viure només del que ven.

En el cas dels grups que cantau en català, el perill és que el territori és més aviat limitat i hi ha el perill de cremar el públic?

El territori és limitat, sí: Catalunya, les Illes Balears, la Catalunya Nord… El que fem és intentar gestionar-ho bé. Procurem no fer dos concerts seguits en pobles propers, i a l’hivern toquem en teatres i, a l’estiu, en places i festes majors.

També heu sortit fora.

Sí, hem apostat per sortir, com els Antònia Font. Hem tocat als EUA, Alemanya, Portugal, Anglaterra... I també en totes les comunitats autònomes de l’Estat. A la fi, t’ho muntes com pots. Per Alemanya, vam estar cinc dies girant amb una furgoneta. És com un viatge en família en què et vas aturant per fer concerts.

Un dels mèrits de Manel és que exerceix de grup normal en un país i en un entorn sociocultural que no són normals del tot. Cantar en català us condiciona? O ni us ho plantejau?

Mai no hem teoritzat gaire sobre el que suposa cantar en català. Hem tocat en molts llocs on no entenien el català i no hi hem tingut mai cap problema. El català és la llengua en què parlem, en què pensem, en què ens vam conèixer... Per tant, és la llengua en què cantem. L’idioma, en la música popular, és molt important, i això vol dir que ha de ser natural. Tampoc no creiem que cantar en català ens hagi tancat portes.

Els quatre components del grup us coneixeu de fa anys.

Ens teníem vistos dels passadissos del col·legi Costa i Llobera de Barcelona, però no ens vam començar a relacionar i no ens férem amics fins després de l’institut. Dins el grup cadascú juga un paper diferent, això fa que ens complementem.

Quin paper juga cada un?

No t’ho sabria dir. El que importa és que tots estiguem al 100% i que ho donem tot. De caràcter, tots quatre som força semblants. Som gent tranquil·la. La nostra actitud davant la música es resumeix dient que la música ens agrada molt i en farem sempre que puguem.

Com us repartiu les tasques a l’hora de crear les cançons?

Tots hi treballem, ja sigui al local d’assaig o bé cadascú pel seu compte a casa seva, i aleshores després ho posem en comú. Les cançons poden començar de maneres molt diferents, amb una estrofa, o amb una línia de baix, o amb una melodia.

Heu editat tres discos i sembla que, en cada un, ha canviat la vostra manera de concebre’l i treballar-lo.

Sí, anem canviant. En cada disc, hem fet cançons diferents. Cada cop tenim més ofici. També procurem canviar la manera de fer els concerts. Al principi, quan fèiem les Corrandes de la parella estable, convidàvem el públic a pujar a l’escenari i cantar. No ho podíem fer sempre, hauríem avorrit la gent.

En qualque moment heu tingut vertigen per l’èxit?

Si en tens, acaba sent perjudicial. No pots estar pendent del que pensen o diuen els altres. Nosaltres som quatre. Això vol dir que treballem a partir de quatre opinions i que ens n’hem de refiar.

Escoltau molta música? Procurau que sigui diversa?

Sí. Últimament he escoltat força alguns discos dels Oasis i, també, Calle 13, un grup de hip-hop i reggaeton. Escolto de tot, tots escoltem de tot, i suposo que aquesta varietat després es nota als discos. Ens movem molt per les sensacions de cada moment. Molts adolescents, quan comencen, es plantegen de fer un grup de pop, o de heavy, o de rock. En el nostre cas, la idea sempre ha estat fer música i prou.