Marta Buchaca: “Quan ja has viscut en parella i has tingut fills, l’amor és molt més real”

BarcelonaLa dramaturga i directora Marta Buchaca (Barcelona, 1979) explica que, amb el temps, ha deixat de creure en l'amor romàntic i ha descobert l'amor real. I d'aquest viatge emocional parla Kramig, una comèdia sobre una parella que estan a punt de ser pares: la Laia (l'actriu Anna Moliner) i el Toni (l'actor Biel Duran). Ella és devota de les històries de Disney, ell és tot el contrari. L'embaràs els portarà a contraposar la seva idea de l'amor amb la realitat. L'espectacle s'estrena el 7 de maig a l'Espai Texas i carrega contra l'amor romàntic amb la ironia incisiva que Buchaca ja va desplegar en altres muntatges com Rita (2019) i Litus (2012).

Fins ara la teva única comèdia romàntica era Losers (2013). Per què has tornat al gènere?

— És divertit, perquè Losers la vaig fer parlant de l’amor idealitzat. Era una comèdia sobre què passa després del primer petó. Ara he anat molt més enllà: com podem tenir una relació adulta en els temps que corren? El món ha canviat, és boig. Estem molt comunicats, però molt sols, soc de les que pensen que les xarxes socials ens han aïllat i ens pesa més la solitud. 

Les teves obres reflecteixen el teu moment vital?

— Sí. M’he casat, he tingut fills, m’he separat, ara tinc una altra relació. He viscut la història Disney i se n’ha anat a fer punyetes. He escrit aquesta comèdia des de l’experiència d’haver reconstruït una relació que, en cap cas, era el que havia somiat quan era petita. L'espectacle té molt de sentit de l’humor perquè tinc ganes de riure-me’n, però també hi ha aquest missatge final que la vida són etapes. Gaudeix, ara estàs casat, perquè després potser s’acaba. Ja em queda lluny aquella cosa dels quinze anys de buscar l’home de la meva vida que sigui el pare dels meus fills. 

A la novel·la Sis mesos d’hivern (Navona, 2022) vam llegir una Marta Buchaca molt diferent a la d’ara. Com ha canviat amb el temps la teva obra?

— La novel·la era la resposta a un moment personal molt dur i aquella Marta Buchaca va ser molt excepcional. Kramig és una comèdia romàntica, la gent ha de venir a emocionar-se i a riure’s de la vida. No passa res si les coses s’acaben, després es reconstrueixen d’una altra manera. A vegades, quan estàs en un pou, penses que no te’n sortiràs, però els humans tenim aquest avantatge, que som resilients. 

Els protagonistes també estan en aquest punt?

— L’obra va endavant i endarrere per explicar la seva relació. Ella és una romàntica de manual, està obsessionada. De fet, a l’espectacle sonen moltes bandes sonores de tot el que ens hem menjat sobretot a la meva generació: Pretty woman, Dirty dancing… Ella s’ho ha cregut i intenta encaixar la seva vida i la seva parella en aquest món. 

Són dues persones completament oposades i, tot i això, estan enamorades l’una de l’altra.

— Les relacions que més funcionen són les de parelles que no s’assemblen en res. He agafat els estereotips de gènere: ella és superromàntica, ell molt passota, però alhora és un paio supersticiós que ha de fer uns rituals per sortir de casa. Tenen un projecte en comú, tenir un fill, i l’espectacle és l’acompanyament a aquest embaràs. 

Per què vas escollir l’embaràs com a punt d'inflexió?

— Quan la vaig escriure, fa temps, ja havia tingut el primer fill, estava buscant el segon i després vaig quedar-me embarassada. Aquesta comèdia l’he feta sent mare, i potser per això també parlo de les relacions des d’una mirada més madura. No escric igual des que soc mare, de la mateixa manera que no escric igual des que estic separada. M’han passat coses que són un abans i un després i han canviat la meva manera de relacionar-me amb el món, de com l’explico i com l’intento entendre. La innocència de les primeres obres ja no hi és. I, en canvi, he guanyat un cinisme que em permet admirar la vida des d’un punt de vista molt més sarcàstic. 

La sinopsi diu que Kramig "és una reflexió sobre l'amor real". Què és l’amor real?

— Estimar de veritat, no la idea aquesta de l’amor romàntic basada en el fet que et regalin flors i et cantin una cançó. La protagonista vol que se li declarin, vol casar-se de blanc, tot això. De vegades tens una persona meravellosa al costat que et cuida i t’estima, però no la veus perquè estàs obsessionada amb viure l’amor romàntic. Quan ets jove et vols casar, viure en parella i tenir fills. Quan ja has fet tot això, l’amor és molt més real, més de veritat.

Aquest espectacle l'has escrit, el produeixes i el dirigeixes tu. Tens molta pressió perquè surti bé?

— És la primera vegada que produeixo un espectacle tota sola. És un pas i un risc molt gran professionalment, em fa por. Espero que la gent vingui, confio molt en el boca-orella. De moment, els passis que hem fet han funcionat, la gent surt i la recomana. Venia de fer obres grans, com Quant temps em queda? al Teatre Goya i Només una vegada al TNC, i ara tenia ganes de fer un espectacle més petit, amb només dos actors i que pugui fer gira per portar-lo a molts llocs.

Estrenes en un molt bon moment per al teatre. Què ha propiciat aquesta època d'or de les sales?

— A Catalunya hi ha autors i autores boníssimes, es fa teatre de molta qualitat i el públic respon. Això és una meravella. Però hi ha un problema gran, la precarietat, sobretot per la gent que comença. Des dels teatres públics no s’està fent una aposta de país per crear nova dramatúrgia. Això em fa patir molt. Per sort jo ja tinc la meva carrera feta. El Guillem Clua, la Cristina Clemente, el Jordi Casanovas, ja hi som i continuarem fent obres. Però què passa amb les generacions que pugen? No pot ser que el teatre comercial aposti més per nous autors que no pas el teatre públic.